Obama, Putin i els riscos d’Europa davant l’Estat Islàmic

Obama i Putin, dues formes molt diferents de veura el problema del terrorisme islámic Obama i Putin, dues formes molt diferents de veura el problema del terrorisme islámic

Diguem les coses clares: els qui viuen en risc per l’Estat Islàmic són els ciutadans de l’Orient Mitjà, cristians i musulmans, sobretot xiïtes, i els europeus (en contrapartida seva acció contra l’enemic històric dels àrabs, Israel, ha quedat en un segon pla). A Estats Units això li agafa una mica lluny, tan lluny com es pot estar d’un Imperi global. Les enxampa lluny i es nota, perquè el que ha fet Obama amb aquest problema és mostrar no només la seva política dubitativa, sinó l’opció del tripijoc polític en la seva pitjor versió. Ha acceptat que aliats incondicionals seus, com Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, afavorissin l’ISIS, fins a la seva conversió en monstre. Encara ara, depèn de Turquia per exportar el petroli que els serveix per finançar la seva costosa guerra, i del que, poca broma, és el novè productor mundial. Algú pot pensar que tot aquest entramat, d’altra banda fràgil, subsistiria si els Estats Units hagués dut a terme una acció militar seriosa? És evident que no. Obama s’ha dedicat a marejar la perdiu, a intentar aprofitar la situació de Síria per posar un govern -una il·lusió- satèl·lit a Damasc, com ho va intentar a l’Iraq sense èxit. Ha fet bandera i prioritat de la derrota d’Assad, sense parar atenció dels resultats que ha comportat la destrucció de l’estat iraquià, i libi, en aquest últim cas sota la desastrosa inspiració franco-anglesa i l’oposició d’Itàlia, el govern és qui millor coneixia la situació líbia.

Només la decidida intervenció de Putin que, amb un potencial militar que és la desena part del nord-americà, ha colpejat amb eficàcia en la guerra siriana per apuntalar el règim actual, l’única basa possible per, primer, derrotar Isis, i segon negociar la pau. Això ha empès a Obama a la taula de negociacions, però sense arribar a un compromís ferm d’intervenció militar. Ni tan sols el sagnant atac de Paris l’ha portat a canviar de posició i passar a fer una guerra de debò; segueix en la seva posició de tripijoc. Però ara, esperonat per una crisi nacional que pot cremar-li, després de passar el natural període de dol, Hollande alça la veu i emprèn l’acció per forjar una acció militar aliada amb Rússia i els Estats Units. La pressió sobre aquest últim país creix, i pot obligar a l’enèsima rectificació d’Obama.

De tot això els europeus hem de treure unes conclusions bàsiques. La primera és que Rússia no és un enemic sinó un aliat amb qui compartir el pa i la sal. Aquesta és l’única sortida que ens convé –i a Rússia també- en un món inhòspit. La segona és que Europa ha de desenvolupar una capacitat de defensa important i pròpia, perquè no podem estar en mans d’un estrany, de l’OTAN, que en definitiva és un instrument al servei dels Estats Units, i que es justifica i s’alimenta del bel·licisme contra Rússia. Aliança amb els Estats Units sí, però no supeditats al seu comandament. És una posició que ja no s’aguanta: vendre la comoditat d’uns pressupostos de defensa ridículs a canvi de ser colònies militars dels interessos nord-americans. Es poden compartir, però en peu d’igualtat amb els europeus.

La tercera consideració és diferent, perquè pertany a l’ordre interior. Em refereixo a algunes de les mesures d’Hollande que Forum Libertas tracta amb detall i que són impresentables: ni estats policíacs que limitin els drets fonamentals, ni criminalització dels musulmans europeus per part de grups d’extrema dreta, dues dinàmiques que calen amb facilitat en una societat que, si no supera la seva decadència i individualisme narcís, pot caure fàcilment en la por.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>