Pensions. Els carrerons sense sortida de la societat desvinculada

pensiones

A mesura que la societat avança en el temps, de la mà de la cultura desvinculada, els problemes s’aguditzen i multipliquen, perquè eclosionen les contradiccions inassimilables que ella mateixa forja. Després, l’eficiència de les institucions de cada país perllongarà el problema o s’ofegarà en ell. Espanya, en el cas de les pensions, forma part del segon grup.

Desglossem els elements que componen el problema -sense pretensió d’esgotar-los- per comprendre millor el contradictori de la situació.

Els pensionistes s’han manifestat a tot Espanya per unes pensions dignes. És natural i lògic. Un increment màxim del 0,5% combinat amb un objectiu desitjable per a la inflació -que encara no s’ha assolit- del 2% és una crida a la insurrecció. Però clar l’equació té més complexitat que la que sorgeix d’aquesta comparació propicia per a la demagògia. Em limito a enumerar els aspectes més rellevants, per altra banda, ben coneguts:

  • Elsistema públic de pensions està en dèficit des de fa anys, i ja es recorre al crèdit per pagar-les. Mal assumpte per a un país que té un deute públic que limita amb el 100% de la seva capacitat productiva anual, el PIB.
  • D’altrabanda, els pressupostos de l’estat ja aporten recursos per una via indirecta pal·liant el dèficit. Es tracta del subsidi dels aturats que aporten la corresponent quota. Per aquest motiu cada aturat que troba una feina sense haver esgotat la prestació contribueix amb un ingrés doble: el que paga a la Seguretat Social i el que l’estat s’estalvia.
  • Les causes del dèficit són fonamentalmentdos: l’atur tan elevat, que ha afectat els ingressos de la Seguretat Social mentre els pensionistes creixien en nombre i en import, i la precarietat i la reducció salarial experimentada durant els anys de crisi
  • Aquesta reducció de rendes no s’haproduït pràcticament en els pensionistes, que han vist mantinguts, més o menys, els seus ingressos. No han patit directament la crisi. Una altra cosa és que hagin hagut d’acudir en ajuda dels seus fills i altres familiars
  • Lapensió mitjana ha continuat creixent molt per sobre de l’ingrés mitjà que l’alimenta. La mesura de limitar-la al 0,25% d’increment es deu a aquesta dinàmica. El govern ha intentat acabar amb aquest desequilibri, però la tisorada en una dècada minvarà el que podem considerar una pensió digna; una part dels jubilats té el risc d’acostar o superar el llindar de la pobresa relativa.
  • Larelació entre pensions de jubilació i salari abans de jubilar-se és en termes globals dels millors d’Europa. I en aquest sentit, raonar sobre la necessitat de l’ajust resulta fàcil en termes acadèmics.
  • La societat viu un grandesequilibri generacional en relació a la despesa pública, que perjudica els joves i afavoreix els
  • Reduir l’atur,augmentar els salaris i millorar la productivitat simultàniament, perquè aquesta seria la gran via per millorar els comptes de la Seguretat Social, no és un objectiu fàcil. De fet, en termes econòmics, més aviat incompatible o, com a mínim, contra intuïtiu. Clar que com la relació entre demanda i oferta de treball és asimètrica haurà rams d’operació on això sigui perfectament possible, encara que en altres, els que incorporen menor progrés tecnològic, sigui simplement impossible
  • El problemaclau és la productivitat perquè determina els salaris i la renda, i l’espanyola presenta resultats francament deficients, i això, a més, en un context general d’un creixement modest, tot i el canvi tecnològic.
  • La qüestió crucial allarg termini és la miserable natalitat espanyola. Combinada amb l’esperança de vida assolida, determina que això no tingui solució. En realitat, la crisi futura de la societat espanyola va més enllà de les pensions. I tot això en un país amb l’avortament incentivat culturalment i mitjançant els pressupostos de l’estat, la família amb fills penalitzada i una perspectiva de gènere que desqualifica el valor únic i extraordinari de la maternitat.
  • Els grans perjudicatsd’aquesta situació no són en primer terme els pensionistes, tot i que ho seran en deu anys, sinó les famílies amb fills de rendes mitjanes i baixes, perquè la despesa familiar que comporten els fills no els permet estalviar, i aquest esforç els perjudica a ells i beneficia als ocupats sense fills, que han de percebre la seva pensió futura gràcies a l’esforç d’aquells , i a més hauran pogut estalviar per alimentar un pla de pensions

La incapacitat dels partits espanyols per abordar el problema és desoladora, tot i ser una evidència des d’inicis d’aquest segle. O és per inanitat, cas del govern i el PSOE, altres perquè les seves idees no resolen el problema de les rendes baixes, ni el de les vídues, ni el de les famílies amb fills, que són els grans perjudicats, cas de Ciutadans, mentre uns altres -cas de Podem- només saben fer demagògia populista, és a dir, proposar ximpleries davant problemes complexos, perquè la seva ideologia els limita a l’hora d’interpretar la realitat.

Les solucions han de ser alhora viables i justes, les haurà millors o pitjors, completes unes, parcials altres, i valdrà la pena tractar-les en una propera ocasió, però sense il·lusions, perquè no hi ha sortida mentre el marc de referència dins el qual vivim sigui la cultura de la desvinculació.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>