Pensions, manipulació i impotència

El sistema de pensiones está en defícit y este continuará creciendo El sistema de pensiones está en defícit y este continuará creciendo

Ho he escrit en més d’una ocasió. He d’insistir-hi. En l'”Informe d’Estratègia d’Espanya en relació amb el futur del sistema de pensions”, en el Comitè de Protecció Social de la Unió Europea del 2005, per tant en ple auge econòmic, sense que cap ombra augurés la Gran Crisi, el Govern ja establia que el 2015 s’iniciava el dèficit, i el 2020 quedava esgotat el fons de reserva. La crisi l’únic que ha fet és avançar i aguditzar el problema, que en qualsevol cas igualment s’hauria produït. Això vol dir que ni tan sols la volta a la xifra d’ocupats del 2007, la major de tota la sèrie històrica, resoldria el problema.

La qüestió és tràgica: significa que la gent que es troba per sota dels 50 anys, fins i tot dels 55, veurà tan minvades les seves pensions que serà difícil que puguin viure amb elles. Els tipus màxims, els que ara estan en 2.560,8 € per 14 pagues, si donaran per viure (però en persones acostumades a ingressar 36.000 euros al mes com a mínim), però de la pensió mitjana per avall cada any es reduirà fins a la depauperació .

El cop és tan gran que el Govern del PP, que va insistir una vegada i una altra quan governaven els socialistes en què es calculés per cada cotitzant el que podia espera de la seva pensió i li fos comunicat, i que va anunciar que el portaria a terme, ha incomplert també aquest compromís. No hi haurà tal escrit, com s’ha fet en altres països d’Europa, i que aporten una informació necessària a les persones, perquè puguin plantejar responsablement el seu futur. Potser pensen que els polítics no estan per explicar la realitat quan aquesta és dolenta, i millor anar tirant en terminis de quatre anys; i, al final, a qui li toqui la pedra doncs que aguanti la seva vela.

És un comportament irresponsable, com també ho és el de la resta partits. Cap, tampoc els que van a “regenerar” el sistema, incorpora al seu programa electoral el problema real de la nostra Seguretat Social, que és molt simple, aclaparadorament simple:

El sistema de pensions està en dèficit i aquest continuarà creixent encara que augmenti l’ocupació per diverses raons. Una a curt termini, perquè els salaris actuals són en termes relatius més baixos que en anys anteriors a causa de la devaluació interna que d’una manera intensa ha aplicat l’economia espanyola, mentre que en les actuals pensions hi ha un bon gruix de treballadors industrials amb molts anys treballats amb salaris robustos; es produeix així un desequilibri actuarial, que ho arreglen a força de depreciar la pensió. Ara els afectats ho noten menys perquè vivim en un temps de deflació, però basta que aquesta es situï per sobre d’un modest 1% -el 2 és l’objectiu macroeconòmic del BCE-, perquè causi estralls amb el pas dels anys.

La segona raó actua a mig termini i tracta de la nostra productivitat, no la laboral que es va disparar amb els acomiadaments, i es manté a costa dels baixos salaris -el que alimenta les dificultats per equilibrar les pensions- sinó la més important del total dels factors, que segueix sent modesta en termes europeus, i aquests al seu torn són inferiors als dels Estats Units. La tercera està relacionada amb la jubilació de la generació del baby boom, la més nombrosa de la nostra història, i això va accentuar el desequilibri.

Finalment, la més greu amb efectes a llarg termini rau en la manca de natalitat, responsable d’un desequilibri terrible, que no només afecta les pensions sinó a la nostra productivitat i capacitat per a la inversió productiva, fins i tot afecta a l’augment de la desigualtat (majors dades i una anàlisi més detingut es troba en el meu llibre La Fi de la Responsabilitat, del 2008, és a dir anterior a la crisi).

Tot això es complica d’una manera exponencial pel desequilibri dels recursos públics en les relacions joves-grans, o en altres termes “fills”-“pares”. Els primers rebien el 2004 el 5,15% del PIB en termes d’educació, família, i salut dels fills, una xifra que pràcticament serà igual, 5,37% el 2040. Els “pares” a la vegada rebien el 12, 16% en forma de pensions LTC, i salut, una xifra que gairebé es dobla en 2040, el 22,32% Ara -diguem-ho així- reben dues vegades i mitja més, però amb el pas del temps es multiplicarà per quatre la diferència, o si ho volen en altres termes, un 400%. És una relació insuportable. Quan es diu que els nostres fills viuran pitjor també, no només, però també hauríem de mirar-nos al mirall.

Davant d’aquest panorama hauria d’existir una cridòria pública clamant per informació i per un debat racional, perquè aquesta, ho dic un cop més, és la pitjor amenaça per a Espanya. No l’única, però sí la més difícil de resoldre, la més destructiva, que combinades amb les altres, també importants però menors, pinten un escenari que exigeix una resposta històrica. Però, per les raons que sigui, en la política no tenim personatges d’aquesta talla, ni nous, ni vells. I si això no existeix, almenys que la societat, les seves entitats de tot tipus, siguin capaços de reaccionar i articular una exigència cívica d’acord.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

  1. 1

    D’aqui a 20 anys la majoria de jubilats seràn aixecats a la categoria de monjos mendicants, viuràn de la Caritat Pública Assistencial en guetos “monestirs” a l’estil budista , laicista, o anomeneu-lo com vulgueu. Potser això els farà pensar mes en la Trascendència Espiritual. Però no cal que anomenèm a això “miseria” n’hi ha prou per nosaltres cristians anomanar-lo Pobresa Evangèlica, que a la fi i al cap es la vida dels frares i monges del nostre pais que no gaudeixen de talonari propi.

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>