Per què és tan dolent Paul Krugman?

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Dolent com creador de polítiques públiques, és clar, no com a persona. Déu em guardi …

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Dolent com creador de polítiques públiques, és clar, no com a persona. Déu em guardi de tals judicis individuals.

El llegeixo cada setmana per dues raons que cada vegada em resulten més insuficients i crec que serà millor deixar-ho estar. La primera, perquè coincideixo (com amb molts) en un rerefons comú, el que la crisi no es cura sol -i dic sol- amb austeritat, i que la recepta de Merkel és terrible per les persones i per a l’economia. I també ho llegeixo perquè és Nobel d’Economia. Sí, ja sé que això és un respecte una mica passat de moda perquè els Nobel no són el que eren, sobretot després que li donessin el de la Pau a Obama quan caminava ficat en dues guerres. Però he de recordar al meu favor que el de la Pau no és un Nobel autèntic sinó un succedani.

Però, anem a Krugman. En el seu últim article al suplement d’economia ‘Negocis’, d’El País, afirma que els pronòstics sobre el futur indiquen que Estats Units tindrà problemes a mesura que envelleixi la població i augmentin els costos de la sanitat, perquè tot això elevarà encara més la despesa federal. Feta aquesta assenyada i coneguda consideració, afegeix un interrogant que un no sap si prendre com un detall de fi humorisme o realment ho està dient de debò. Afirma: "Per quina raó exactament hem de creure que cal decidir ara mateix la manera com abordem els problemes pressupostaris de la dècada del 2030? Se m’acut, sobre la marxa, que la necessitat és que hi ha polítiques que només funcionen a llarg termini, per exemple la de la natalitat, la productivitat, la prevenció de la salut, qüestions totes elles connectades precisament amb els dos problemes que anuncia que tindrà Estats Units: el del dèficit de la Seguretat Social i el del major cost de la sanitat . Hi ha qüestions en què només són possibles respostes si es plantegen en termes de temps molt grans, simplement perquè tenen una elevada inèrcia temporal i és impossible obrar sobre elles a curt termini. Per tant, si no es plantegen en els termes que Krugman rebutja són senzillament inviables.

Però si una cosa pot empitjorar ho fa, i Krugman ho aconsegueix en afirmar el següent: "Bé, és probable que d’aquí a dues o tres dècades el fons fiduciari de la Seguretat Social s’hagi esgotat, el que farà que el sistema no pugui pagar les prestacions ". I afegeix: "llavors el pla és evitar retallades en el futur comprometent ara mateix a retallar futures prestacions, eh?" Krugman no creu que s’hagi de tractar un ajust actual per garantir l’equilibri futur. I, per remarcar-ho, afirma el següent: "D’acord, poden al·legar que l’ajust davant l’envelliment de la població seria més suau si ens comprometéssim ara a fer una retallada gradual de les prestacions". La veritat és que no és que sigui més suau fer-ho així, és que senzillament fer-ho de l’altra manera és un suïcidi social. Imaginin-se que l’Estat no actués sobre l’equilibri de les pensions confiant en una solució que ja es produiria algun dia fins a arribar pràcticament a la vora de l’avenc, és a dir fins a arribar al punt en què els jubilats ni tan sols podrien cobrar una prestació. Això seria una irresponsabilitat simplement monstruosa. Això és precisament el que pensa Krugman, i perquè no hi hagi dubtes afegeix: "Per això hi ha bones raons per deixar el tema de com solucionar els problemes del futur als polítics del futur".

És a dir que, segons el nostre Nobel, no s’ha d’afrontar cap qüestió a llarg termini. Això té sentit quan en un horitzó dilatat en el temps no es té una idea probable del que hagi de passar. Però, en factors com ara les pensions o els resultats de l’augment de l’esperança de vida sobre la sanitat, no són entelèquies sinó realitats que és possible preveure raonablement, sobretot és possible fer-ho en termes de les hipòtesis dolentes, que en definitiva és el que interessa. La política és també l’art de preveure el pitjor que pot passar a mig i llarg termini i, si no passa, millor, perquè per alguna part tindrem un excedent, uns beneficis, que podrem aplicar.

Això és raonable. De fet, Krugman, amb la seva teoria incorre en un problema que és propi de la democràcia actual, que és el seu curtterminisme. Per aquest motiu la manca de solidaritat generacional s’ha desenvolupat tant. El que ara és endeutament públic excessiu és un cost que recaurà sobre els nostres fills i els nostres néts. La incapacitat per afrontar el canvi climàtic obeeix senzillament a la impossibilitat de les democràcies d’adoptar restriccions ara perquè puguin viure millor en el futur. I la manca de natalitat és conseqüència que fa temps que la gent es va desvincular del que podia passar-li als seus descendents. De tot això Krugman fa virtut. És simplement una estupidesa, més si es considera que ell i altres economistes són admiradors, amb raó, d’una de les virtuts importables del règim del model xinès. La seva capacitat per fixar objectius a llarg termini i complir-los.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar