Per què (gairebé) tots persegueixen solament els diners

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol El vincle és aquella força que ens relaciona entre les persones, ens articula amb el present, el p…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

El vincle és aquella força que ens relaciona entre les persones, ens articula amb el present, el passat i el futur, és el que ens fa humans i la gran força constructora de la civilització. Els fonaments del vincle són el compromís, l’amor i el deure en la seva quinta essència, encara que es manifesti en aparença amb altres formes. La seva naturalesa es troba en els fonaments de la nostra cultura occidental i la seva destrucció és la causa de la gran Crisi que vivim, l’última manifestació és en el pla econòmic. Però el vincle és percebut avui com un esforç innecessari, com un sacrifici inútil. És com aquells homes i dones que es neguen a tenir fills deliberadament perquè els consideren una càrrega innecessària. Es tracta d’un error greu, perquè la vinculació comporta sempre una gran recompensa. La dificultat rau en que per poder valorar-la es necessita tenir un sentit apropiat de la vida, un cap adequat de la mateixa, el telos dels grecs, i això és precisament el que la cultura de la desvinculació no proporciona.

Si la vida no és percebuda en totes les seves dimensions humanes, entre les que allò material és una d’elles però mai l’única, només assumirem els vincles que ens reportin aquest tipus de béns. Perquè aquesta, la dels diners, serà l’única recompensa que entendrem. Així, hem reduït a la persona a un ésser unidimensional. Aquesta és la causa que en la nostra societat l’horitzó de sentit més comú per aconseguir la felicitat sigui la màxima possessió i gaudi de béns materials, incloses les persones en una relació cosificada; i així només els molt rics poden aspirar a una vida realitzada i els altres són mers espectadors o imitadors d’aquestes estrelles refulgents de l’espectacle, l’esport i de les finances, el valor no rau en el que fan sinó en el que guanyen. I si aquest és el fi d’una vida realitzada a ningú pot estranyar que la possessió de diners no conegui límits, i que la corrupció, gran, petita, i el gran delicte organitzat, s’hagin estès com un intricat embolic que ho colonitza tot.

En definitiva, l’ésser humà busca una i altra vegada la felicitat i, si el missatge de la cultura de la desvinculació, repetit fins a la obnubilació, és que es trobi en els diners, no ha d’estranyar que s’intenti aconseguir a qualsevol preu. Alhora, passa que la societat amb més béns materials de la història és la que major frustració, inseguretat i indignació provoca. La impossible satisfacció del desig, de tenir més i més, perquè aquesta sembla ser l’única manera de realitzar-nos, genera el greuge comparatiu, l’enveja, en una dimensió mai vista. El que aflora en la societat com a resposta a la desigualtat manifesta no és només el sentit de la justícia sinó també el ressentiment. Perquè sorgís hegemònica la justícia social seria necessari disposar d’una tradició moral comuna i, per tant, dels vincles necessaris per haver-la procurat i sobretot haver-la mantingut.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>