La campanya anual de l’Església perquè exercim l’opció de marcar la creu a la casella corresponent de la declaració de renda condueix a reflexionar sobre una realitat decisiva i poc tractada: l’efecte multiplicador.
Un multiplicador, social, econòmic, vol dir que posseeix un efecte quan el factor és més gran que u. Per ser més precisos, significa que aplica aquest efecte als recursos públics que rep. Com més gran sigui aquesta acció, millor ús es realitza dels diners de tots. La seva existència és necessària i beneficiosa en una societat basada en un estat del benestar en crisi, d’ella depèn que el benestar es mantingui o s’estengui.
Les entitats que presten serveis necessaris a la comunitat i les subvencions a les quals es converteixen en serveis finals que multipliquen el seu valor són institucions socialment valuoses. A l’altre extrem es troben les associacions depredadores de rendes públiques, els rendistes públics, on la subvenció és més gran que els recursos propis, o que majoritàriament serveix per al seu propi funcionament i en benefici exclusiu dels seus membres. Les seves finalitats són corporatives. Es justifiquen només per raons ideològiques.
Una bona política fomenta les primeres, aquelles que beneficien la població amb serveis que tenen relació amb la jerarquia de les necessitats humanes i redueix les segones. No estic segur que sigui el nostre cas, on els lobbies ideològics s’emporten el gat a l’aigua.
Hi ha diversos exemples d’institucions d’efecte multiplicador.
Un de molt important és l’escola concertada, que ofereix serveis educatius a un cost inferior a la pública, amb rendiments escolars equivalents o superiors. El model és tan bo que la seva generalització complementada amb beques del cent per cent de cost de la plaça, o fins i tot superior per a les famílies amb ingressos en el primer decil, és a dir, amb necessitats màximes, milloraria la igualtat d’oportunitats. Els centres podrien disposar de més autonomia per desenvolupar el seu programa educatiu. Per aconseguir-ho hi hauria prou amb dotar d’autonomia a cada centre públic.
En una societat poderosament desigual aquest model educatiu igualaria les oportunitats amb una menor despesa pública. Només hi hauria un petit inconvenient, superable per la força de la vocació: els actuals professors de l’escola pública haurien d’igualar el nombre d’hores dels de la concertada, i aquests haurien d’equiparar els seus salaris amb els de la pública
Les mútues sanitàries en què els partícips sufraguen una quota per rebre assistència mèdica són un altre multiplicador, perquè redueixen la pressió sobre l’assistència primària, les llistes d’espera i l’hospitalització de la sanitat pública. No en tot, perquè els tractaments més singulars i costosos són inexorablement públics, però sí en una mesura decisiva. En les condicions actuals sense serveis mutuals, la sanitat pública col·lapsaria.
El multiplicador més gran, amb diferència, de la societat espanyola és l’Església catòlica. Aporta tres tipus de serveis dotats d’un factor elevat, a causa de les aportacions que obtenen de la societat i l’enorme càrrega de treball voluntari que aconsegueix.
Un tipus de serveis és fàcilment avaluable perquè són activitats amb valor de mercat. Són les prestacions de serveis sanitaris, educatius i socials. La seva pràctica, no ben quantificada a causa de la multitud de petites iniciatives que s’afegeixen a les grans ben conegudes, com Càritas, la converteixen en la primera ONG d’Espanya, i en cadascuna de les seves comunitats autònomes sense excepcions. Però això no és tot, encara que sí sigui el més fàcil de sumar.
Un segon servei, intangible però mesurable, és l’aportació que fa al capital social. Aquest tipus de capital funciona de manera semblant a com ho fan altres tipus de capitals, com el monetari o financer, o l’humà encara que amb alguna limitació. El capital social és fonamental per a tota comunitat perquè permet iniciatives amb menys recursos, i redueix els costos socials i els costos de transacció, també els públics. L’Església és una de les principals fonts de capital social. L’altra de major dimensió, i a més de producció primària és la família.
El tercer servei s’expressa en termes de producció de capital humà que sorgeix del capital social localitzat en l’Església. Els seus components fonamentals són les virtuts que indueix a practicar i valors que proposa realitzar. Això explica en termes materials molts dels beneficis que genera a la societat. Per exemple, des de Becker i els anys vuitanta sabem que, descomptats altres factors de desigualtat, els alumnes religiosos obtenen un rendiment escolar superior als que no ho són, o que en el cas d’Espanya les dones catòliques practicants són objecte d’una violència de gènere molt inferior a les que es defineixen com agnòstiques i atees.
Un bon govern és el que dóna suport als multiplicadors socials pel simple fet de ser-ho, siguin o no religiosos, i redueix els recursos a les entitats que no tenen aquesta característica. El contrari és governar sota la bandera del perjudici.
