Per què s’afebleix l’Església?

Per què l’Església s’afebleix a Espanya, en  bona part d’Europa, fins i tot en alguns països americans? Per què perd fidels, irradiació cultural, i posseeix una decreixent significació en aquest àmbit, en definitiva, una menor capacitat d’incidir en el marc de referència dins del com es configuren els judicis i les actuacions de la gent?

No és per falta de sensibilitat social, de capacitat d’ajudar, de practicar la solidaritat efectiva. Ella i les seves ramificacions constitueixen la major força solidària que existeix, tant que sense ella el nostre estat del benestar entraria en crisi, perquè no aconsegueix pal·liar les necessitats extremes, aquelles a les quals solament, o gairebé només, arriba l’Església. Tampoc perquè el missatge socioeconòmic no és fort i clar en favor dels qui menys tenen. En tots aquests aspectes la seva acció és exemplar i està en línia amb el que avui, una gran part de l’opinió pública, espera o sembla exigir amb més força: despreniment, solidaritat, ajuda al teu proïsme. L’Església crida insistentment a treballar tots junts, des de les respectives creences, pel bé de tots, i especialment dels més necessitats, a construir una política basada en el diàleg, el servei i el despreniment. Reclama el laïcisme per a l’espai secular com a marc de convivència.

Però, amb tot aquest bagatge, per què no és un subjecte social atentament escoltat? per què ficar-se amb ella té encara rendiment polític? per què la seva veu és cada vegada menor en les famílies, en l’educació dels fills, en la discussió sobre les idees i valors del nostre temps?

Tinc per a mi, i així ho dic, que la causa cal buscar-la en una altra part: s’afebleix perquè aquí s’ha afeblit la seva missió principal de la qual neix la solidaritat, perquè en massa ocasions es renuncia al fonamental per donar una equivocada sensació d’obertura. Aquí cabem tots! Cert, a l’espai secular. Però, això no pot significar que per fer més “amable” l’actitud, es renunciï a la què és la seva missió. L’acolliment de tots, l’ajuda a tots, exacte, i al mateix temps la proclamació que Jesucrist és Déu, és un fet únic, per la seva excepcionalitat, que marca la història humana. L’afirmació que solament Déu salva, i que per aquesta raó és necessari proclamar que Déu ens estima (Romans 8,39), sempre posar a l’abast de tots, la Bona Nova de Crist mort i ressuscitat per a la nostra salvació, i la vida eterna, perquè Déu ens estima, i al qual ens dirigim com a “Pare”. I al costat d’aquesta comunicació per la paraula i les obres, la denúncia profètica, sense la qual l’obra pot acabar sent còmplice del poder injust, i l’acolliment, acceptació i justificació dels vicis humans.  No regeix solament el “Jo et perdono”, sinó que segueix el “vés-te i no pequis més”. És a dir, hi ha pecat, ha de ser recordat sense severitat, amb elegància espiritual, com un bé per a l’altre, més que com una exigència pròpia.

En Mateo 28,16-20 Jesucrist al moment de la seva ascensió proclama el seu missatge final: Aneu a tots els pobles -diu- feu-los els meus deixebles i bategeu-los en nom del Pare, Fill i Esperit Sant. I afegeix: ensenyeu-los a guardar tot el que us he manat. Aquesta és la tasca de l’Església, i d’ella sorgeix la solidaritat, des del primer moment, com a conseqüència de la proclamació de Jesucrist, de cridar a la conversió per seguir-lo, a integrar amb el baptisme en la Santíssima Trinitat, a entendre el món d’una determinada manera, no solament uns aspectes; els immigrants, els pobres la justícia social d’una banda, o l’avortament, el respecte al fet religiós, per una altra. Es tracta del tot alhora del conjunt. El missatge de Jesucrist no és unidimensional sinó que ofereix les facetes d’un diamant.

I perquè això es realitzi és necessari seguir els passos que Jesucrist mostra amb els primers apòstols, en Juan 1,31-58. Primer, és necessari que algú (Juan en el passatge evangèlic) mostri al Fill de Déu, perquè així sigui possible la trobada amb Ell, i doni lloc a una experiència de la qual pugui sorgir, més ràpid o més tard, la pregunta “Què cerques, què esperes de la vida?” A la qual pugui seguir la invitació “Vina i veuràs”. Acompanya a Jesús, estigues tu on Ell estigui, segueix-lo en la seva vida i la seva paraula, apropa’t als seus sagraments, per així poder proclamar la bona nova de la vida eterna. Missionar, evangelitzar, proclamar la paraula entre els qui estan llunyans o no l’han escoltat mai, i emprar aquesta dinàmica de servei per millorar la conversió permanent dels propis fidels que han de ser estimulats a adoptar una actitud de testimoniatge i anunci, per aquest ordre. Sense ostentació ni formes forçades i artificioses, sinó amb la senzillesa de la vida, com el caminar o parlar.

L’Església s’afebleix perquè està perdent la seva vocació de missió, o la sacrifica en l’altar amable del laïcisme.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>