Pobresa, desigualtat i injustícia: impassible el gest?

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol L’expansió del cristianisme en els seus segles inicials va ser una cosa extraordinària. D’un grapat…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

L’expansió del cristianisme en els seus segles inicials va ser una cosa extraordinària. D’un grapat de persones a les que havien assassinat al seu dirigent i que vivien en un racó de l’Imperi, no especialment pròsper ni considerat culte, Palestina, van arribar a convertir-se ja en el segle IV en la majoria de la població, especialment a les ciutats . Es calcula que van créixer a un 4% anual acumulatiu. Naturalment, aquesta és només una expressió matemàtica, segur que no va ser a un ritme regular, però dóna una idea del que va significar el cristianisme i el seu èxit, així cal anomenar-lo en termes seculars. Sant Agustí diu que el miracle del cristianisme va ser que no hi va haver cap miracle, és a dir que no va funcionar ni va créixer a força d’actes extraordinaris.

Una de les característiques d’aquesta inicial societat cristiana era el seu fort sentit de la solidaritat, de l’acolliment i de l’ajuda, i els historiadors coincideixen que aquesta característica, juntament amb altres, una moral senzilla i clara de la que donaven testimonis amb els seus vides, l’absència de por a la mort, una religió que era igual per a tots i que donava sentit a la vida de les persones, al dolor i al sofriment, van ser elements que també van contribuir. Però el de la solidaritat cal destacar-lo perquè s’ha mantingut viu en el si de l’Església, i això explica que sigui avui la major organització no governamental pel que fa a la prestació de serveis solidaris al món, i no només això sinó que, a diferència de tota la resta, arriba als llocs més remots i inaccessibles i ho fa amb persones que majoritàriament duen a terme la seva tasca com un compromís de vida, no com una cosa accidental, com a fruit d’uns mesos de dedicació.

Ara, quan el Papa Francisco s’ha dirigit a l’Església posant en primer pla la prioritat pels pobres, pels febles, pels marginats, pels tractats de manera injusta, no s’ha dirigit només a ella. Ho ha fet també a la figura dels seus governants, als responsables dels Estats i de les institucions polítiques del món, perquè avui, sobretot a Europa, vivim en la ruptura de tot allò que van ser considerats valors segurs. Creix la pobresa, la injustícia i la desigualtat i, el que és pitjor de tot, creix la insolidaritat mútua, la manca de comprensió entre ciutadans dins d’un propi país i entre el Nord i el Sud en el si de la Unió Europea.

Penso que aquella societat sorgida de la Modernitat i que progressivament s’ha anat degradant d’una banda i accentuant les seves contradiccions per altra en el nostre temps, això que anomenem Postmodernitat i que en realitat respon a les característiques d’una societat desvinculada, s’està esgotant si és que ja no ho ha fet. Ni l’Economia ni la Política serveixen als fins a què en teoria estan dirigits: a procurar el bé a les persones, tot i que continuïn embolicades en retòriques que intenten fer creure una cosa que de tota evidència avui és falsa.

Davant aquesta situació, hi ha dues actituds que no es poden adoptar. Una és la del pessimisme, perquè seria un luxe excessiu. L’altra és la de mantenir mirant-lo impàvid el posat. Els cristians, juntament amb totes aquelles persones de bona voluntat, han de ser capaços de promoure la gran transformació, un revolvere, és a dir un donar la volta al model liberal, que converteix l’ésser humà en mercaderia. Protegida de la depauperació absoluta, cert, però mercaderia al capdavall.

Aquest tipus de reflexions van ser les que van portar a e-Cristians, juntament amb altres entitats, el passat mes de novembre a celebrar el congrés ‘Crisi econòmica i crisi social, una qüestió moral?‘, que significava l’inici d’un replantejament important en seves prioritats i actuacions, no tant en el sentit d’abandonar camps en què treballa com en el de situar com una prioritat la necessitat de la transformació econòmica, social i política. I per això, l’assemblea del mes de gener va aprovar uns eixos de treball que crec que són interessants a exposar. Un, el del projecte cultural, perquè sense un canvi del marc que acull falsos valors i no virtuts, que determinen la nostra manera d’entendre la vida, una altra política i una altra economia, és impossible. La segona línia d’acció és el cristianisme social, que persegueix dos objectius: concretar polítiques públiques i actuacions col·lectives, d’una banda, i construir, o ajudar a les que ja existeixen, organitzacions econòmiques alternatives basades en la Doctrina Social de l’Església. En altres paraules, definir polítiques viables i a més exposar realitats pràctiques que permetin viure i treballar d’una altra manera. La tercera línia, ‘barris solidaris‘, té com a finalitat promoure nous canals d’ajuda a projectes de les entitats que ja treballen en l’àmbit de la solidaritat, en definitiva aplicar la imaginació i l’organització per reforçar allò que és bo i que no aconsegueix cobrir en una mesura suficient les seves necessitats, si bé amb un accent, el de l’apoderament, el de la conscienciació i organització d’aquells que ajuden i que són ajudats per participar en la transformació social.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar