Podemos i Ada Colau, començant amb un mal exemple

L’èxit polític de Pablo Iglesias és avui inqüestionable, i l’acció d’Ada Colau al capdavant de la plataforma per llui…

L’èxit polític de Pablo Iglesias és avui inqüestionable, i l’acció d’Ada Colau al capdavant de la plataforma per lluitar contra els desnonaments també. Les seves formulacions concretes agradaran més a uns i poc a altres, però és difícil que es pugui negar que el seu discurs i la seva pràctica prepolítica està guiada per la voluntat d’afrontar problemes greus i mal tractats pels altres. Per això és més greu i més trist que els seus primers passos en l’arena política siguin un pedaç de la forma de fer política, que volen corregir, i s’assembla massa a una competició del "treu-te-tu-que-em-poso-jo ".

A les primeres de canvi, Iglesias i el seu nucli dirigent de Podem, quan ha vist que un altre grup anava a discutir qui organitzava el primer congrés, qui controla l’aparell en definitiva, han recorregut a l’estratagema de la velocitat en l’elecció dels responsables , i a les llistes tancades i bloquejades. Això a les primeres de canvi, i malgrat l’avantatge que atorga a Iglesias el culte a la personalitat que caracteritza d’una manera insòlita a Podem: ningú fins ara havia utilitzat el seu propi rostre per distingir a la seva papereta electoral. El que ha fet aquest partit ha estat utilitzar el repertori clàssic de tot aparell, allò que li dóna avantatge per partir d’una situació de domini: poc marge de temps per als de "fora", i eleccions bloquejades. Com demanaran amb credibilitat llistes obertes i regeneració democràtica amb aquests mètodes?

Ada Colau ha trigat menys a discórrer pel mateix camí. Va deixar de ser portaveu a la defensa dels desnonats per raons -va dir- de renovació i fatiga, i per tallar les primeres veus que van assegurar que el seu interès era transformar en capital polític el seu èxit electoral. Va negar aquesta possibilitat amb vehemència. Ha passat molt poc temps i ja ha emergit com a líder d’una nova plataforma política per presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona, ​​amb un plantejament desmesurat: que els partits ja existents s’integrin al seu grup. Iniciativa per Catalunya, l’equivalent d’Esquerra Unida, Podem, i les CUP són cridades a alinear-se sota la seva ègida. No és poca l’ambició política per a algú que va dir que no pensava en res d’això. Que quedi clar, no nego, tot el contrari, que des de qualsevol moviment social es passi al partidisme polític, el que sí censuro és l’engany, el voler-se presentar com a diferent: "jo mai capitalitzaré la meva acció social a partidisme polític", per acabar fent el mateix.

I és que MacIntyre ja va escriure el 1984 a Tras la Virtud (p. 321): "El socialisme marxista és profundament optimista en el fons, perquè, qualsevol que siguin les seves crítiques a les institucions capitalistes i burgeses, afirma que en el si de la societat constituïda per aquestes institucions estan acumulades totes les precondicions humanes i materials per al futur millor. Però és l’empobriment moral del capitalisme avançat d’on sortiran, com tants marxistes diuen, aquests recursos de futur? "El que ens planteja MacIntyre és que des de dins del propi sistema moral només sorgeix la mateixa lògica moral (encara que també es podria proposar, no és la intenció de l’autor que el capitalisme no està tan degradat com afirmaven els marxistes). Aquestes opcions polítiques sorgides de la injustícia social manifesta de la crisi, basades en un hiperlideratge, neixen dels mateixos plantejaments morals, instrumentals, sobre la política que els "altres", els que ja hi són, no són cap canvi sinó la radicalització del mateix.

L’arrel moral de la nostra crisi econòmica i política només pot venir de "fora" d’ella mateixa. Per aquesta raó el cristianisme és tan decisiu per superar-la … si els cristians i l’Església ens creguéssim de debò que aquesta és ara la seva tasca. Els primers, construint el subjecte polític; l’Església, sense confondre’s amb aquest, complint la seva missió de subjecte històric, que a Europa significa la capacitat, una i altra vegada provada, d’aixecar renaixements des de l’únic lloc en què aquesta tasca és possible, a partir de la seva pròpia tradició religiosa i moral, de la seva tradició cultural.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>