Progrés i desequilibri moral, un diagnòstic.

moral

El corrent dominant, una de les idees de major consens des de perspectives de pensament molt diferents és que els progressos econòmics, tècnic i científics, no han comportat, no ja un avanç moral de la mateixa magnitud, sinó que han significat fins i tot un retrocés, o almenys un desequilibri moral. I això serveix no només per a la qualificació del que ha succeït en aquesta última dècada, o abans, segons les perspectives, sinó que també apunta al què succeirà en el futur immediat, per la via de la robòtica, els algoritmes, l’ús del big data per a les dades personals i el seu ús mercantil, polític i de control, i la biotecnologia i genètica, la qual cosa determina l’aprofundiment del problema del declivi moral de la nostra societat. Tant és així, que molts economistes i polítics, també intel·lectuals, defensen una renda bàsica universal com a solució al presumpte atur massiu que provocarà la generalització dels robots, algoritmes i Intel·ligència Artificial. En altres paraules: donem unes engrunes a un elevat nombre de persones, revestint, això sí, de justícia social, per pal·liar el fet que quedin al marge d’una de les principals fonts de realització humana, el treball. aquest enfocament és avui més factible per la degradació de les condicions de l’ocupació. Treballs a temps parcial que no agraden, precarietat i baixos salaris, fan més fàcil pensar en cobrar una renda de supervivència sense treballar. De la mateixa manera que la combinació de la prolongació de l’esperança de vida, insuficiència dels naixements, i cost de pensions i prestacions a la població d’edat més avançada, permeten normalitzar la idea de l’eutanàsia massiva. És a dir, les condicions objectives afavoreixen un procés d’alienació, entès com a mal menor, que facilita solucions inhumanes a problemes humans.

Per a l’esquerra hi ha una crisi moral pròpia del capitalisme, el problema és que els seus referents pràctics o no existeixen, o resulten profundament immorals, com Veneçuela, Cuba o la Xina, tot depèn d’on se situï l’accent de la moralitat. Però per a bona part de la dreta la crisi moral és també un fet, el que significa una infreqüent coincidència. I aquesta cridanera situació ens hauria de portar a considerar la crisi moral com un dels problemes decisius del nostre temps.

El financer Warren Buffet, un dels homes més rics del món segons la llista Forbes, va fer unes declaracions al maig de 2009, en què denunciava les causes de la crisi econòmica que patim, “La Gran Recessió”: “penso que moltes persones del món financer estan relacionades amb la crisi en part per avarícia, en part per estupidesa i en part perquè hi havia gent que deia que era un altre el que estava fent el que no tocava fer“. Aquest home que treballa per guanyar diners, molts diners, ens deia que els motius de la crisi eren vicis que ni tan sols són originals: l’avarícia, la ignorància, la irresponsabilitat. Ens estava dient en definitiva que tenia una arrel moral. Què ha passat perquè vicis privats es transformin en un estrall públic de tanta dimensió? Perquè la pregunta clau és aquesta. D’avars, ignorants i mentiders hi ha hagut sempre, però no és habitual que siguin ells els que marquin el pas a la societat, que es veu a si mateixa com en el zenit de la moralitat, de tal manera que es permet el judici ètic i antihistòric o de qualsevol altra època o personatge de la història, cosa a la qual el neoliberalisme progressista n’és molt aficionat. Què ens ha passat?

L’economia, com la política, és una antropologia, i respon, per tant, a la concepció que tinguem de l’ésser humà, i alhora amb el pas del temps la configura. L’economia depèn absolutament del sistema de valors morals predominants. Spengler constatava que “Cada cultura té la seva economia”. Aquesta és la raó per la qual el règim socialista soviètic va implosionar, atès que l’home que engendrava era un ésser econòmicament irresponsable. Doncs bé, el capitalisme, l’economia de mercat, reposa en uns fonaments morals específics.

L’economia neoclàssica i tots els seus plançons han prescindit amb excessiva alegria del capital moral, cosa que és evident que no feien els clàssics com Adam Smith. «El mercat depèn encara absolutament d’una comunitat que comparteixi valors tals com els de l’honestedat, la llibertat, la iniciativa, l’estalvi, i altres virtuts l’autoritat no suportarà durant molt de temps la reducció al nivell dels gustos personals que està explícit en la filosofia positivista, individualista, del valor en què es basa la teoria econòmica moderna. Si tot valor derivés només de la satisfacció de les necessitats individuals, no quedarà res per restringir la satisfacció interessada, individualista, de les necessitats. L’esgotament del capital moral pot ser més costós que l’esgotament del capital físic », ha escrit Fred Hirsh en” The Social Limits to Growth“.

Lenin, el gran forjador del comunisme, deia: “la confiança és bona, el control és millor”. I a força de control al règim soviètic es va col·lapsar, perquè els costos de transacció eren desmesurats, i perquè sense confiança el capital social i el capital humà minven.

Doncs bé, en el nostre cas, sense els valors que fan possible la prosperitat, i sense les virtuts necessàries per a realitzar-los, no és possible una economia pròspera. Menysprear aquest axioma equival a confondre el pragmatisme amb el vol gallinaci.

No sortirem bé de la crisi només amb mesures tècniques. No hi haurà més honestedat en les relacions econòmiques, vocació per la inversió productiva, rebuig per cop de pilota, estabilitat en el patrimoni familiar; ni més veracitat i servei al bé comú per sobre dels interessos dels propis partits polítics. Res de tot això, i de moltes altres qüestions, es resoldrà força bé si els ciutadans, la societat, les seves institucions, no aborden el rerefons moral de la crisi.

Però què significa una crisi moral? I la resposta és una altra pregunta. I què és la moral? Qui hagi llegit Les benignes, l’extraordinària novel·la de Jonathan Littell, convindrà que la moral de l’oficial Aue de les SS no és la nostra. Si heu  vist el film sobre la fallida de Lehman Brothers, Margin Call, ja us vau adonar que alguns personatges es guiaven per pautes que rebutgem. Vosaltres, homes i dones que heu llegit l’Odissea, o la Ilíada, haureu vist que les normes que regeixen la vida d’aquells homes, el que els permetia dir que la seva vida era bona i estava realitzada, poc té a veure amb el que creiem nosaltres. Però quan hem llegit el Petit Príncep sí que hem sentit que el que guia la seva acció també pot guiar la nostra.

Què vull dir amb tot això? Doncs que perquè hi hagi una moral cal disposar d’una determinada concepció de l’ésser humà i del que és una vida bona i realitzada, és a dir, de quin és el nostre fi a la vida. El que els grecs antics deien el Telos. Moral, per tant, significa en primer terme, no el què he de fer, sinó el què he de ser. I és llavors, sabent què he de ser, quan puc tenir una norma per al meu comportament; és llavors quan puc saber què és bo, què és just i què és necessari.

Per tant, una crisi moral vol dir que la nostra societat no sap proposar quin és el nostre fi en la vida perquè aquesta sigui bona i realitzada. I si no sabem identificar col·lectivament el que és bo, el que és just, diferenciar el necessari del superflu, llavors difícilment podrem trobar quins actes són bons, justos i necessaris.

La qüestió és com amb tant progrés hem arribat fins aquí. Aquest és un bon tema de reflexió per un altre dia.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

  1. 1

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>