Quan el dret es torça

El debat sobre l’avortament s’ha convertit en quelcom tan absolutament doctrinari, ideològic, en el mal sentit del terme amb que ho emprava Mar…

Forum Libertas

El debat sobre l’avortament s’ha convertit en quelcom tan absolutament doctrinari, ideològic, en el mal sentit del terme amb que ho emprava Marx, que dóna lloc a arguments realment patètics. I no em refereixo als de la ministra Aído, perquè estic parlant d’arguments; és a dir d’una determinada capacitat de raonar a partir d’uns coneixements previs substancials. Em refereixo més aviat a persones que per la seva titulació haurien de poder defensar l’avortament amb un major rigor.

Valgui com exemple el de la catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mercedes García Arán, que va titular en El Periódico: “Madures per a decidir”, on diu coses realment sorprenents per a una professional tan qualificada del dret. Una d’elles és realment destrossadora i es refereix a la sentència del TC de 1985 sobre aquest tema. Ni el vot particular de Tomás i Valent es va atrevir a tant. Per a aquesta catedràtica, aquella sentència va deixar assentat que la dona tenia el dret a avortar sota l’argument de que només es va pronunciar sobre els tres supòsits, cosa que significa que no va negar altres supòsits possibles. Qualsevol que hagi llegit aquell text constatarà fàcilment que, precisament, el que diu de manera explícita la sentència és que no existeix un dret genèric a avortar i que a més no existeix, en raó d’aquest supòsit dret, una prevalença del mateix sobre el dret del no nascut.
El que sí es dóna és un conflicte sobre dos -no sobre tres, com addueix la catedràtica- casos concrets entre els drets del que ha de néixer i la mare. Un és quan l’embaràs ha tingut com causa un dany a la dignitat de la dona, i això segons aquesta sentència és la raó per la qual es permet l’avortament en el supòsit de violació. El segon quan l’embaràs provoca en la mare un greu perjudici en la seva salut.
El tercer supòsit admès, el de la malformació, sorgeix d’altre tipus de raonament. En aquest cas el TC presenta la idea que en la mesura que la societat de l’estat del benestar es desenvolupi tendirà a reduir-se la necessitat d’aplicar aquest tipus d’avortaments. És a dir, té una visió molt connectada als mitjans que la societat disposa per a atendre als discapacitats. La pràctica ha anat en el sentit oposat: a més estat de benestar més avortaments eugenèsics. Per tant en aquell text jurídic no hi ha res que justifiqui per part de la mare l’avortament del discapacitat, sinó que aquest es troba en relació amb les possibilitats d’acollida que té la societat. La nova llei obertament eugenèsica significa una ruptura radical amb la jurisprudència.
La sra. Mercedes diu a més coses d’un pintoresquisme tètric com el d’afirmar que amb la nova legislació el que ha de néixer es trobarà més protegit que en l’actual, perquè li donaran a la mare abans d’avortar un sobre tancat amb informació sobre els drets, prestacions i ajudes públiques per a la maternitat. Fastuós. En el context actual això significa que li donaran un sobre pràcticament buit, perquè ja em diran vostès quin tipus d’ajudes existeixen per a la mare que desitja tenir al seu fill. Possiblement li donin l’adreça del centre Provida més proper.
És ridícul pensar que les clíniques avortistes, que fan negoci amb aquest tema, i que per tant han de maximitzar, com tota bona empresa, la demanda, tinguin una actitud que en alguna mesura pugui fer reflexionar a la dona. Perquè, fixin-se en la maldat de l’assumpte que la Sra. Mercedes considera tan encomiable: els avortaments seguiran realitzant-se en les clíniques privades, amb la falta de control, inclòs el fiscal, que ens tenen acostumats, perquè de res d’això tracta la llei, seran subvencionats al 100% pels pressupostos de l’Estat i només ells tindran un únic contacte personal amb la dona. Tota la llei està bolcada en prejutjar que s’intentarà dissuadir a la dona que avorti, com si aquesta no tingués un criteri propi i aquest objectiu fora intrínsecament pervers, però no diu res del camí oposat, és a dir, de les pressions, la seducció, perquè si ho faci. La deixa en mans de les clíniques avortistes, i punt. Això sí que és una fantàstica protecció del fetus.
La catedràtica també incorre en aquest perillós criteri -del que s’ha de parlar i debatre- que pateix tanta gent del món del dret, inclòs el Tribunal Suprem, que diu que les raons morals no han de tenir-se en compte (que és el mateix que dir que la recerca de la veritat, el bé, la justícia, no tenen interès perquè d’això tracta la moral), i li sembla esplèndid que l’avortament deixi d’estar contemplat en el Codi Penal, perquè es tracta d’una qüestió només de salut sexual i reproductiva, amb la qual cosa el fetus té la mateixa categoria que un problema de naturalesa mèdica. És com un quist que ha de ser tractat per a recobrar la salut sexual a força d’extirpar-lo. És curiós que una catedràtica de dret penal no repari que el que vol fer el Govern espanyol, despenalitzar l’avortament, és una cosa que no existeix enlloc d’Europa, on sempre en un moment o altre de l’embaràs l’avortament és considerat un delicte penal, i que segons siguin els mesos de gestació i el país, pot arribar a considerar-se un homicidi.
El problema de fons de tot això és que a una part de qui ens governen i de la pròpia societat, amb independència dels seus teòrics coneixements, la veritat no li importa per res, i això construeix una mentalitat tremendament perillosa. El nou totalitarisme no ve de la mà de les bufonades d’una extrema dreta minúscula i nostàlgica, sinó d’aquesta nova progressia desvinculada que en últim terme només pot acabar imposant les seves tesis mitjançant el poder. Per això quan l’agafa utilitza tots els mitjans fins i tot il·legítims per a mantenir-lo, i no dubta a deformar la realitat si així li convé.
Hazte socio

También te puede gustar