Què hem de fer: quina és l’estratègia de fons?

Malgrat el fraccionament que minva una major eficàcia dels catòlics en la vida pública, la possibilitat que existís una co…

Forum Libertas

Malgrat el fraccionament que minva una major eficàcia dels catòlics en la vida pública, la possibilitat que existís una convergència de fons en el que a fa a grans prioritats compartides, donaria peu a una resposta molt més adequada que la situació actual. Segurament, en aquest sentit hi ha una absència de debat que permeti establir quins són aquests grans eixos d’acció. Resumeixo aquells que en el meu cas jutjo com a prioritaris.

El primer és la nova evangelització. No hi ha dubte que la tasca més important que ha de realitzar el poble de Déu avui és fer arribar la Paraula, la Bona Nova, a la majoria dels nostres conciutadans que viuen allunyats de la fe, tot i que en molts casos mantinguin, de vegades de manera inconscient, una cultura i un sistema de valors que més o menys fragmentat obeeix a una arrel cristiana. La primera condició de l’evangelització és l’entusiasme. Sense ell no és possible cap tipus de presència convincent. No pot confondre l’entusiasme amb un cert sentit fanàtic dels plantejaments, o com l’anar cridant una realitat als quatre vents prescindint de l’oportunitat. Pot existir un entusiasme intel.lectual, o dels sentits, sensible a la bellesa del cristianisme. Un entusiasme de la contemplació de Déu, d’una dimensió espiritual o mística de la fe. En definitiva, hi ha moltes maneres de manifestar, però ha d’existir. El més oposat a l’evangelització és aquest tipus de gestió de la vida religiosa ancorat en el gris, guiat per una mena de professionalitat de la fe. Evangelitzar no és una professió.

Una segona línia d’acció és la construcció de comunitats i de vincles forts entre les persones. La societat desvinculada és al centre dels problemes que ens afecten a tots, no només però també als cristians. Per aquest motiu tot el que sigui construir noves comunitats i reforçar les existents, educar i viure en una política de compromisos forts és una resposta correcta. Comunitats que comencen amb la fonamental, en la qual és origen de totes les altres, la família, i que s’estenen en tots els àmbits. Afavorir en terreny polític, una aplicació real del principi de subsidiarietat és una tasca necessària, que s’ha de traduir en aplicacions concretes que permetin veure, observar, com realment a partir d’aquest principi les comunitats es reconstrueixen, es reforcen i s’alcen de nou.

Un tercer vector és refer l’articulació amb la tradició cultural i amb les fonts de la mateixa. Nosaltres hem viscut i hem arribat a un horitzó de sentit extraordinari en el que és la vida de la humanitat, gràcies a aquesta tradició cultural que ara és oblidada i les seves fonts cegades. Recuperar des de la cultura tota la dimensió bíblica, el cos grecollatí, el pensament clàssic, l’articulació de tots dos a través de pensadors com Sant Agustí i Sant Tomàs, i el que a partir d’aquesta gran corrent principal s’ha desenvolupat és una tasca essencial. En lloc d’implantar un estrany monstre com és l’Educació per a la Ciutadania, els nostres escolars haurien tret molt profit amb una lectura atractiva de l’ètica aristotèlica. O bé la utilització del Criteri de Balmes entre els nostres batxillers com una tasca que els ajudi a pensar raonablement, segur que crearia millors persones que els actuals artefactes educatius. Recuperar els clàssics d’una manera pedagògica, introduir-los al centre de l’ensenyament i en l’àmbit de la cultura popular, és un exemple del projecte cultural que significa reinserir la nostra societat en el marc de referència de la nostra tradició cultural.

Un quart eix d’acció és el relacionat amb la justícia social i la generació política. Més aviat o més tard, aquests seran els grans temes de la nostra societat perquè la crisi aquesta introduint canvis profunds que acabessin per aflorar. Per això els cristians tinguem alhora un deure i una gran oportunitat en aquest terreny en el que fins ara, i en el cas concret d’Espanya, registra una feble afluència i interès per part de nosaltres els seguidors de Jesucrist.

Finalment, cal recuperar el paper històric dels pares fundadors i impulsar el renaixement de la unitat europea, que en definitiva és una obra històrica extraordinària d’abast universal que hagués resultat impossible sense l’esforç d’uns homes educats en la fe catòlica, viscuda per la majoria d’ells amb una gran intensitat. La fragmentació actual d’Europa, l’emergència de interessos estatals egoistes, la situació crítica de l’economia i els desequilibris nord-sud, l’emergència de partits antieuropeus, exigeix més que mai una resposta en aquest pla.


Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar