Reconstruint les virtuts cíviques (II) el sentit del deure

MacIntyre assenyala que alguna cosa semblant al que succeeix amb la ‘moralitat’ esdevé amb el ‘deure’, un concepte inherent a la moral, per&ogr…

Forum Libertas

MacIntyre assenyala que alguna cosa semblant al que succeeix amb la ‘moralitat’ esdevé amb el ‘deure’, un concepte inherent a la moral, però en un sentit diferent al que les llengües antigues i medievals li atorguen en relació a com ha estat entès i aplicat pels enciclopedistes. Per a aquests, el deure és quelcom que ha de fer-se perquè està manat per alguna autoritat o cànon, sense més. Però en la nostra tradició cultural originària no és així.

El deure posseeix força a causa d’unes raons donades que remeten a un bé específic, i per això necessiten d’un conjunt de creences compartides per la comunitat respecte al que és bo per als éssers humans. D’aquí sorgeix el deure. Per a la Il·lustració és una dada imposada, per a la tradició una afirmació que flueix de la pròpia vida de la comunitat. Però, com afirma MacIntyre, si es destrueix aquesta comunitat de sentit i se substitueix per l’individu aïllat modern, que es troba solament en una societat d’una multiculturalitat inacabable, on els béns morals són indeterminats i, per això, incerts, i manquen de jerarquia, de manera que talar un arbre pot tenir mes controls públics i penalització que avortar la vida d’un ésser humà, llavors ja no és possible relacionar el deure amb algun bé, convertint-se en un imperatiu impersonal, abstracte i universal, que acaba per no ser comprès.
El deure de respectar la vida humana és un bon exemple. En la mesura que per motius utilitaristes la vida es condiciona aleatòriament i es pot acabar amb total llibertat amb ella, en uns països fins a les 12 setmanes, en uns altres arriba a les 16, fins i tot les 24 setmanes, tots els límits sobre la vida humana i el respecte al seu suport material, la dotació genètica, tendeixen progressivament a desaparèixer en funció de la utilitat que la seva liquidació comporta per a uns subjectes concrets, els qui posseeixen el poder en un moment determinat. I així es generalitza l’avortament eugenèsic, una barbaritat concebuda des d’una perspectiva racista. O es raona l’eutanàsia i el suïcidi assistit o es limiten els serveis de la sanitat pública –però no per a qui pugui pagar-se’ls- en funció de l’edat de la persona. Tot això succeeix i creix a un ritme accelerat perquè la comunitat, i el seu marc de referència on la vida tenia sentit, ha desaparegut, i amb ella la fluïdesa del sentit del deure, en aquest cas de protegir-la.
Llavors el ‘deure’ es transforma en una utilitat subjecta al relativisme de la circumstància i no al bé de comunitat, per tant molt condicionat en termes reals pel benefici i el mercat.
El deure i la moralitat en el nostre temps són residus d’un passat cada vegada més allunyats de la comprensió de la gent. Són simplement restes arqueològiques d’un món aparentment desaparegut. Però en realitat no hi ha tal. El fet que d’una manera recurrent existeixi una resistència a prescindir de les dimensions morals i del sentit del deure com quelcom lligat al bé comú significa que realment funciona la sindèresis, la sindèresis de la comunitat tomista, és a dir la facilitat amb que les veritats morals són compreses per la intel·ligència pràctica de l’ésser humà, a causa de la llei natural. La degeneració cultural, per utilitzar l’expressió del propi MacIntyre, pot encegar-nos parcial o temporalment però mai pot eliminar de forma permanent aquella capacitat racional d’identificar el bé i interessar-se per la veritat. Aquesta és la sòlida esperança on realitzar la tasca d’un nou renaixement.
Hazte socio

También te puede gustar