Religió i vida pública (I): fal·làcies laicistes

El pensament políticament correcte té la pretensió de reduir el fet religiós a un afer privat, més enllà en cara, íntim, quelcom que queda estrictamen…

Forum Libertas

El pensament políticament correcte té la pretensió de reduir el fet religiós a un afer privat, més enllà en cara, íntim, quelcom que queda estrictament reclòs en la interioritat de cada persona i no es pot manifestar públicament. Quan ho fa, quan s’adreça d’alguna manera a la consciència pública, aleshores és acusat de voler “imposar” les seves idees.

En aquesta concepció intervenen diverses fal·làcies, algunes tan considerables que només poden néixer de la ignorància o de la mala fe, i també sorgeixen de confusions que és bo desentrellar.

Comencem per les primeres. És una contradicció massa exclamant voler negar veu pública, el dret d’opinió a la gent, des del laic al Bisbe, pel fet que ho faci en clau religiosa.

D’aquesta manera la llibertat d’expressió, que precisament des de la cienciologia del políticament correcte és considerat un dret suprem que s’imposa a d’altres, queda negada a determinades persones per volers expressar-se com el que són: gent religiosa.

D’aquesta manera també es nega l’exercici del que avui es considera un valor per excel·lència: l’autenticitat amb si mateix. La cerca d’aquesta autenticitat, que dóna peu al dret a l’autonomia personal amb molta força, és una necessitat per a tothom menys per a aquells que tenen la seva vida construïda en clau religiosa. Aquests han de ser d’una manera en la seva vida privada y callar en la vida pública. És a dir, atorgar, assumir allò que xoca amb la seva consciència.

La dictadura soft, però no per això menys dictadura, fa una manipulació desmesurada amb la pretesa imposició que promouen els creients que parlen.

Simplement substitueixen la realitat, opinar públicament, per una altra paraula que designa una cosa radicalment diferent: imposar. Si un bisbe fa una declaració crítica amb una llei o una pràctica, automàticament la policia intel·lectual de la dictadura proclama que és una “imposició”. Segons aquesta forma de pensar els creients som els únics que quan expressem la nostra opinió en públic “imposem”.

És una lògica de transmutació del sentit de les coses, perillós per a la salut democràtica de la societat, perquè precisament el primer que fan les dictadures és adulterar el sentit de les paraules, i així el dissident política a la URSS passava a ser un malalt mental, o a Cuba un traïdor a la pàtria, aliat amb l’Imperialisme.

I és que el que importa en el marc del políticament correcte no és la veritat sinó l’adequació als pressupòsits previs, la concordança política.

Ja en el terreny de la bona fe, cal subratlla que hi ha una confusió entre conceptes que designen qüestions ben diferents. Es tracte de la fe, la religió i la cultura. La fe neix de la consciència de cada persona. És un fet radicalment individual. Per als creients és un do que els hi ha estat donat per Déu.

La fe forma part de la dimensió més profunda de cadascú i, en aquest sentit, és un afer privat que, però, comença a fer-se públic a partir del moment que hom necessita donar a conèixer la bona nova. Hom no encén una llàntia per amagar-la sota el llit, diu l’Evangeli. En el cas de les religions monoteistes de manera molt evident i, de fet en la majoria de manifestacions sobre creences coetànies, la fe s’expressa en forma de religió. Però no sempre ha estat així.

En el paganisme romà la religió era estrictament una manifestació externa molt formalitzada, però en cap cas tenia per què formar part d’una creença interior, d’una fe. Hom tenia el deure d’adorar determinats déus i, a partir d’un determinat moment, a l’Emperador, antecessor de l’estat modern, però en cap cas això significava creure que aquella divinitat era real.

La religió pertany a un altre pla. Aquella fe que ens és donada té una realimentació, un efecte feed back per part de qui la rep. Estableix un lligam amb Déu. És el religare, l’estar unit amb l’Alteritat. Aquesta dimensió només té sentit si és alhora col·lectiva. Col.lectiva de molt pocs o de molts, però comunitària.

Allí on estigueu dos de vosaltres reunits en el meu nom allí estaré jo, diu Jesucrist. Si la religió no pot ser col·lectiva i, per tant, pública, i actua com el que és, col·lectivament, públicament, significa senzillament que el fet religiós està vetat, censurat o perseguit.

La religió es pot definir com “totes les formes de pensament, acció i d’interrelació que tenen a veure amb el que creiem que és en últim terme veritable i important”.

També com ho fa Richard Mc Briend: “Tot el complexa d’actituds, conviccions, emocions, gestos, ritus, símbols, creences i institucions, per mitjà de les quals les persones articulen i expressen la seva relació personal y/o comunal amb la Realitat última (Déu i tot el relacionat amb Déu)”.

Per la seva pròpia naturalesa la religió és necessàriament pública perquè tot allò que té conseqüències antropològiques i morals, i per tant necessàriament polítiques, econòmiques i socials, en un règim de llibertats s’ha de poder compartir a la plaça pública.

Hazte socio

También te puede gustar