Revalorar la confessió

Una característica específica del catolicisme és el sagrament de la confessió, no és ni de bon tros l’única …

Una característica específica del catolicisme és el sagrament de la confessió, no és ni de bon tros l’única però sí que és una tret fonamental, però que va quedant diluït, que s’esvaeix. I és una pèrdua que s’hauria d’evitar, perquè és la porta a moltes virtuts, i de manera especial el camí a la Comunió en bones condicions.

La desafecció dels catòlics cap a ella crec que corre parell a altres contaminacions que l’Església pateix del món. Forma part de la mateixa categoria que la dilució del judici personal que viurem amb la nostra mort, i enfonsa les seves arrels en el rebuig a tot allò que sigui sotmetre la nostra vida a un imperatiu extern, una raó objectiva. Perquè la confessió és un sagrament vinculat a la raó objectiva. La que caracteritza tot fet religiós, que el cristianisme articular en un difícil equilibri amb la interioritat, amb la consciència que Sant Pau i Sant Agustí fan aflorar amb tanta força que es torna un signe distintiu de la civilització occidental. Una harmonia que salta a trossos amb la Il·lustració, que inicia la dinàmica de l’atomització humana; és la societat desvinculada, perquè el factor que permetia l’equilibri, Déu i la consciència religiosa, desapareix. La confessió és un dels baluards de la raó objectiva, com ho és el matrimoni catòlic. La seva erosió té forta implicacions perquè destrueix un fonament de la consciència religiosa objectiva i la seva articulació amb la llibertat personal. De la mateixa manera que en l’amor, la llibertat queda supeditada a ell voluntàriament. En la consciència religiosa aquesta llibertat es supedita com a decisió lliure a la voluntat de Déu. La confessió és la pràctica que ajuda a comprendre mitjançant l’experiència aquesta condició.

Al menysprear-la, o diluir-la, en liquidar-ne el que té d’esforç de revisió, i de consciència del pecat, dirigida a posar remei al mal comès i reconciliar-nos amb Déu, trivialitzem la Comunió, el sagrament central de la nostra fe, que exigeix una certa preparació prèvia. Ell és en si mateix font de Gràcia però necessita ser escomès des de la reconciliació amb Déu, i avui, en què la Comunió en la celebració dominical és tan generalitzada, es em fa que té el risc d’esdevenir un gest social i ritual en els termes en què es va a ell.

La confessió és un exercici de l’esperit, un esforç necessari, previ a la gratuïtat de la Gràcia que defineix el paper de l’ésser humà en la continuïtat de la tasca redemptora i font de formació i creixement de la consciència interior. És la via de l’esforç per construir la virtut en gràcia amb Déu. Tot això no pot ser acceptat que es dilueixi sense més. La nostra Església necessita la revolució de la confessió o almenys això és el que a mi em sembla.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>