Síria , la força de l’oració

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol Quan tot semblava consumat, i l’atac americà a Síria un fet inexorable, una cadena d’esdeveniments…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

Quan tot semblava consumat, i l’atac americà a Síria un fet inexorable, una cadena d’esdeveniments imprevistos ha obert una finestra a la no agressió, i potser constitueixi un primer pas per a la pau .

En el seu periple per formar una aliança favorable al seu atac, John Kerry va visitar Londres i, en el transcurs de la roda de premsa i de manera improvisada i "retòrica", segons els seus assessors, va donar un ultimàtum a Síria perquè lliurés el seu arsenal químic en el termini d’una setmana si volia evitar la intervenció bèl·lica. Evidentment, en aquesta improvisació no hi havia cap voluntat de rectificar el previst, entre altres coses perquè aquest dimecres el Senat nord-americà havia de debatre el suport a la iniciativa del president. Un debat, sigui dit de passada, que ha quedat posposat com a conseqüència dels successos que van seguir a la improvisació de Kerry. D’una manera molt ràpida, el ministre rus d’Exteriors, recollint les paraules de Kerry al vol, va reaccionar i va llançar a l’opinió pública l’oferta de que els Estats Units no ataqués a canvi que Síria acceptés el control de tot el seu arsenal químic. Ràpidament, el ministre sirià que estava de visita a Moscou va acceptar aquesta proposició i també, a gran velocitat, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon, es va oferir per recolzar-la des del Consell General de Nacions Unides. Finalment, Obama ha acceptat una negociació sobre aquell país .

És evident que les espases estan encara en alt i que no hi ha res tancat. Però el canvi d’escenari ha estat radical i, a més, absolutament imprevist. Fa pocs dies que Putin i Obama es van veure durant quaranta minuts amb motiu de la reunió del G-20 i, evidentment, aquesta idea no va aflorar per cap de les parts. Ha brollat de sobte, com una força que no ha sorgit de cap racionalitat humana, començant per la del improvisador Kerry. Casualitat, atzar, quants noms té la Providència? La força de l’oració que va demanar el Papa Francisco és més gran, molt més, del que pensa un irracional món que s’autodenomina racional. O és que es creïn , ens creiem, que estem aquí els catòlics i l’Església, després de més de 20 segles, malgrat els nostres múltiples pecats, a causa dels nostres encerts? Seguim aquí com pedres vives, com una construcció que creix i actua per l’Esperit Sant. Aquesta és la nostra gran capacitat. Aquest és l’impuls poderós d’un vent que només es capta quan les espelmes de les nostres consciències es despleguen en el sentit de la seva empenta. Un cop més, la força de l’oració.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>