Sobre la condició femenina

Europa ens mostra clarament dos protagonismes femenins de perfil ben diferent. Un és de Angela Merkel, líder demòcrata cristiana, presidenta del gover…

Forum Libertas

Europa ens mostra clarament dos protagonismes femenins de perfil ben diferent. Un és de Angela Merkel, líder demòcrata cristiana, presidenta del govern de gran coalició d’Alemanya, i líder indiscutible del deteriorat procés d’Unió Europea. El seu prestigi internacional, aixecat del no res i sense operacions de maquillatge a l’estil Zapatero, ni invents estranys per aconseguir notorietat, n’és una evidència.

La seva habilitat negociadora i la seva solidesa són els elements del comú denominador que emmarca la seva persona. Timoneja a més un difícil govern de coalició perquè agrupa els dos grans adversaris polítics, demòcrata-cristians i social-demòcrates., i a més aborda reformes doloroses sobre un estat del benestar molt generós.

Merkel dóna una lliçó a la dèbil política espanyola quan impulsa, per exemple, la necessitat d’allargar dos anys la jubilació, modificació que sense la qual resulta impossible estabilitzar les pensions. Merkel fonamenta el seu prestigi en el rigor i la capacitat política i mai ha utilitzat la seva condició femenina, implícitament o explicita, com a argument de valor.

L’altre estil és el de Segolene Royal, aquesta figura de l’esquerra, candidata a la presidència francesa per el partit socialista i que a aquestes alçades la seva trajectòria apareix com a parabòlica i el cim ja assolit.

Allò que semblaria un gran èxit s’ha convertit en un continu de frustracions. El seu escàs coneixement de la política internacional, mostrat en els seus contactes exteriors, o en el detall d’ignorar quants submarins nuclears té França, cosa realment insòlita perquè la defensa és una prerrogativa presidencial, especialment l’arma nuclear, i també perquè França té tan pocs submergibles que es impossible oblidar la quantitat, si algun cop s’ha parat atenció en el tema.

Les seves virtuts són essencialment mediàtiques, bona imatge, sentit de la proximitat, capacitat per a presentar-se com una persona acollidora i dialogant, però la seva pràctica política és entre discreta i decepcionant, i el seu discurs oscil.la entre l’ambigüitat i l’augment de la despesa pública, cosa que França difícilment pot permetre’s, com tampoc pot continuar amb la seva jornada laboral de 35 hores; no, mentre la resta del món es veu obligat a treballar molt més per molt menys.

Però el gran contrast entre Merkel i Roya, és que la segona ha utilizat de manera sistemàtica i reiterada la seva condició femenina com un valor addicional o com una justificació de les dificultats amb les que es topava. Ha fet del ser dona una arma política, segurament per captar el major vot possible de les altres dones.

Per ara, l’argument no sembla funcionar. I no funciona perquè un gran nombre de dones, possiblement la majoria, que desitgen, esperen i exigeixen una major igualtat i justícia, no són partidàries d’aquells enfocaments que converteixen la condició femenina en una possible “prima”. No són partidàries de les quotes que, en definitiva, redueixen a la dona a una obligació que res té a veure amb el mèrit.

Les converteix simplement en una condició legal. Això és el que succeeix amb la llei espanyola, que és una “llei Royal” pel que fa al seu estil. Paritat en les llistes electorals i en els consells d’administració, però sense resoldre cap problema real.

Per exemple, és un escàndol que el 25% de les dones embarassades siguin acomiadades, i que la immensa majoria d’elles, el 90%, pateixin “mobbing” empresarial, i siguin mal vistes no només per la empresa sinó, en ocasions, fins i tot pels companys de treball que veuen en la baixa maternal un avantatge que ells no tenen.

Situacions com la doble jornada laboral de la dona, afora i dins de la llar, el fet que la feina domèstica no tingui valor monetari i no doni lloc a drets econòmics en els processos de separació, totes aquestes i moltes altres qüestions són les que situen la dona en inferioritat de condicions, i són precisament aquestes les que ni govern ni partits, s’atreveixen ni tan sols a esbossar.

Hazte socio

También te puede gustar