Sobre l’infern

És curiós però de l’infern sembla ocupar-se’n més els qui teòricament no creuen en ell que molts dels nostres sacerdots i religiosos. Fa anys que és u…

Forum Libertas

És curiós però de l’infern sembla ocupar-se’n més els qui teòricament no creuen en ell que molts dels nostres sacerdots i religiosos.

Fa anys que és una referència políticament incorrecta. En realitat, com pot observar-se en les enquestes, existeix un nombre molt major de persones que creuen en la vida eterna i en el cel que no en el judici final i, sobretot, en l’infern.

Crec que aquestes dades poden interpretar-se en el sentit que les persones tendim a defugir de que puguem ser jutjades i penalitzades per les nostres vides. Em sembla que és un reflex inherent a la condició humana. A ningú li agrada que el jutgin i a més el castiguin. Però aquest subjectivisme no té cap raó per a negar l’infern.

Quan Pau II va afirmar que l’infern no és un lloc sinó el que va denominar una situació, estava expressant quelcom que a mi em va semblar molt racional en els termes que ens duu la ciència moderna.

El temps i l’espai neixen amb l’origen de l’univers. Déu, creador d’aquest, no viu subjecte a aquestes coordenades, ni té temps ni té espai, i l’encarnació de la segona persona, Jesucrist, constitueix l’expressió concreta i històrica de la voluntat d’autolimitar-se vivint els estrets marges de les nostres vides, tancades en un temps que transcorre i en l’espai que ens coarta.

Però la vida eterna no estarà subjecta a aquestes contingències, òbviament no existirà el temps ni tampoc l’espai, que és una dimensió relacionada amb ell, no seran “llocs” en el sentit comú del terme.

Però, com ens adverteix ara Benet XVI, això no significa que l’infern sigui una metàfora, quelcom que en realitat no existeix per a l’ésser humà. De la mateixa manera que la dificultat per a entendre el que és un forat negre no ho converteix, a qui en parla, en una al·lusió metafòrica, sinó en una realitat actuant que existeix en l’espai, la complexitat de concebre l’infern no justifica interpretar-lo com una referència al·legòrica, si hom creu en un Déu creador i personal, no diguem ja si a més creu en Jesucrist, difícilment pot negar l’existència del judici de Déu.

Davant Ell, l’home contemporani té una temptació tan vella com la narració bíblica i la caiguda de l’àngel a l’infern: la de jutjar la condició jutjadora de Déu.

L’acusat s’atribueix el dret d’emetre judici sobre el seu jutge. Déu al llarg de tota la Bíblia adverteix repetidament contra aquesta greu temptació, però a la vista del que succeeix avui dia les seves paraules, fins i tot entre els propis membres de l’Església, són poc ateses.

Hi ha límits que l’ésser humà ha de negar-se a traspassar, per exemple el de buscar l’experiència directa de la mort d’un altre. Doncs bé, un límit intraspassable és el del judici sobre la lògica Divina. El judici ha d’existir perquè ha estat anunciat per Déu.

Les característiques que aquest pot tenir estan lligades al que sabem de la justícia, la misericòrdia, i la caritat, però d’existir existeix. I també d’ell sorgeix la conseqüència lligada a la naturalesa de la justícia, la de donar a cadascun el que li correspon, i això entronca amb el cel i l’infern.

Von Balthasar i, sobretot, la mística, Addrienne Von Speyr han descrit l’infern en termes que són terribles, però no pel símil de les tortures i foc diví de la imagineria medieval, sinó amb l’espant que l’home d’avui entén com a pitjor: el descobriment de la seva solitud immensa i infinita, del seu aïllament absolut pel seu volgut de Déu, per allunyament l’enfonsament en una buidor sense sentit, sense principi sense fi, sabent llavors amb tota rotunditat el que significa la felicitat perquè l’experimenta en els seus termes radicalment oposats.

Que aquest sigui un estadi indefinit o transitori, un debat sempre obert, no crec que afegeixi o resti res a la realitat de l’infern.

Per això, i segurament amb la meditació sobre la nostra mort i judici, l’infern, igual que la vida eterna, hauria de formar part de les nostres reflexions com a creients i també com raonament que ha de ser presentat al món.

L’argument que això pot inspirar temor i que aquest temor invalida l’actitud del catòlic, em sembla simplement inhumà. Ànima i cos no estan dissociats en la nostra realitat religiosa, la persona estima l’alegria i fuig del temor, i el temor forma part del nostre bagatge per a viure una vida bona.

Temor biològic per esperit de supervivència, i temor espiritual per sentit de la transcendència. Negar-nos al temor és negar una part de la nostra pròpia realitat. Acceptar-lo no significa viure aixafats sota la seva llosa sinó simplement reconèixer-lo com una més de les components de la nostra vida que el cristianisme ens ensenya a integrar en una sola i harmònica unitat: la de la nostra persona.

Hazte socio

También te puede gustar