Steven Pinker, o com vendre el relat de l’elit cosmopolita

Pinker

Aquest catedràtic d’Harvard dedicat a la psicologia cognitiva, i que té en Bill Gates un de les seves més decidits seguidors, la qual cosa no és gens estranya donada la ideologia que postula, està d’actualitat entre nosaltres perquè la seva editorial a Espanya està promovent la campanya publicitària del seu últim llibre de divulgació. Perquè Pinker, capdavanter del materialisme de les actuals elits liberals cosmopolites, s’afegeix a la consigna de “tot va estupendament”, que es resumeix en la idea que anem millor que mai gràcies al cosmopolitisme (llegeixi’s globalització), la liberalització dels costums i la Il·lustració, i a més sosté que tota crítica i reacció contrària seran escombrades per la història. Síntesi: el que hi ha és el millor i qui ho critica és un populista que predica la fi del món

Però, realment és així?  Les nostres societats evolucionen tan bé com sosté Pinker?, i en el cas que fos així, esdevé perquè vivim en una època il·lustrada? Als autors d’aquest discurs- consigna- els anomenen els “Nous Optimistes” i tenen a Steven Pinker com a summe sacerdot, al qual s’hi afegeixen altres noms, com el divulgador científic Matt Ridley, encara que sens dubte el pioner en la matèria és Hans Rosling que va pronunciar el 2006 una conferència de títol explícit Les millors estadístiques que has vist mai.

Malgrat això, al nostre món occidental predomina l’angoixa pel present i pessimisme respecte al futur.  Som queixosos i veiem la realitat deformada o és que el nostre psicòleg i els que l’acompanyen, veuen les coses a la seva manera? Perquè el que ells ens ofereixen és una àmplia mostra de dades que així ho indiquen, però el malestar i els danys, d’altra banda, són ben evidents. I és que ja se sap, les estadístiques les càrrega el diable, i que dos es reparteixin un pollastre no significa axiomàticament que a cadascun li correspongui la meitat.

 

Igual que una distribució normal pot convertir-se en una altra paranormal.

A la física quàntica s’assumeix que l’observació modifica el fenomen observat. Possiblement, en aquest cas es compleixi el mateix principi al món dels éssers raonadors: les coses han millorat per a una part de la població mundial, empitjoren en relació amb una altra, la percepció del futur no genera esperança i, sobretot, els qui viuen millor que mai són les elits cosmopolites de la globalització.  Sigui quin sigui el balanç, l’important és no perdre de vista el fenomen global, perquè pres per parts sempre serà possible afirmar que el got està mig ple o mig buit.

S’ha de discutir la pretensió que la Il·lustració segueix guiant els nostres passos, perquè l’actual plançó d’ella, la postmodernitat, o societat desvinculada, ha devorat els seus pressupostos. Però, en tot cas, aquesta és una altra qüestió, i ara desitjo centrar-me en el discurs objectiu de les dades

Certament, la pobresa s’ha reduït d’una forma extraordinària, això és òbviament cert, sobretot a Xina i part d’Àsia, però el que no ens diu Pinker és que simultàniament els super rics han crescut més. Per anar al gra, i sense pensar-nos que és la bíblia, l’anomenada corba de l’elefant de l’economista Branko Milanovic ens aporta una visió esquemàtica del que ha succeït en termes econòmics.

 

La corba expressa l’increment del creixement per cadascun dels percentils d’ingressos en un període de 20 anys previs a la crisi. Els resultats assenyalen una gran transferència de renda de les classes mitjanes dels països desenvolupats, que inclouen als treballadors industrials i més qualificats, cap als països emergents i en vies de desenvolupament, que no solament ha reduït la pobresa, sinó que ha forjat una nova classe mitjana en llocs com Xina, on no existia. En contrapartida l’augment dels ingressos de les classes mitjanes dels països avançats han resultat negatius descomptada la inflació, o han estat molt modests. Però, i aquesta és la clau, les transferències solament les han fet els del mig en un sentit ampli; el treballador de SEAT a Barcelona, per entendre’ns, perquè els nivells màxims d’ingressos, el famós “1%” no solament no han vist minvada la seva renda, sinó que aquesta ha crescut d’una forma extraordinària. Després, ha vingut la Gran Contracció que va començar en el 2008, que va acabar de passar l’escata a la classe mitjana, i a més empobrí la societat occidental, almenys en bona part d’aquesta, al sector d’ingressos més baixos, desenvolupant una nova classe social: el precariat.  La resposta en aquest esquema no és blanca ni negra: a uns els ha anat bé, i a uns altres malament, que són els que es queixen i reaccionen, mentre que a l’elit, que treu doble avantatge de la globalització, li ha anat sempre fantàsticament, perquè guanya amb la transferència de renda cap als països en desenvolupament on instal·la els sectors de producció industrial del seu negoci i determinats serveis, i guanya amb la devaluació interna -és a dir reducció salarial- als països desenvolupats.  El resultat de tot això és un augment de la desigualtat en les societats occidentals.

És cert que viuen millor que mai, però aquesta afirmació té tres elusions.  La primera és que en realitat aquest estadi ja es va aconseguir en els “gloriosos trenta” a Europa, que s’inicien en 1945, i que té un correlat als Estats Units. La segona, lligada amb l’anterior, és que en aquell període les expectatives de futur -malgrat la Guerra Freda- eren millors, perquè ara es narra la fi del treball i la crisi de les pensions, i llavors ambdues qüestions assenyalaven un futur millor.  Per tant, “no anem”, sinó que “venim”. I la tercera i definitiva: els bons anys es van realitzar reduint la desigualtat, mentre que ara succeeix tot el contrari.

La paradoxa del temps actual és evident: el PIB sí que és el més alt de la història, però l’ocupació va a pitjor en termes salarials, i el sistema de benestar està en crisi, mentre que amb economies de dimensions més petites es va construir i funcionava bé. Hi ha més riquesa sí, però qui gaudeix d’aquesta millora a occident? La resposta és que flueix cap a les elits liberals de la globalització cosmopolita. Segons Taxe Justice Network l’evasió fiscal de les multinacionals genera unes pèrdues de recursos per als estats de 50.000 milions de dòlars, i s’ha produït fins i tot una especialització en les big four (KPMG, PWC, Ernest&Young i Deloitte) per crear i vendre estructures que separen la tributació del lloc on s’aconsegueixen, per dirigir-les a algun dels 50 paradisos fiscals, entre llistes negres i grises. La tributació empresarial microscòpica és una plaga a Europa, on hi ha països de la Unió que s’han especialitzat a oferir una tributació mínima. Luxemburg, en primer terme, que és en realitat un paradís fiscal tunejat, però també Irlanda, Bèlgica, i Holanda es nodreixen financerament per aquesta via tan nociva. Amazon, Facebook, Microsoft, Google, però també la xinesa Alibaba i altres més tenen una taxa fiscal efectiva inferior al 10%, totalment distants de les empreses dels propis països amb taxes del 23%. També l’empresariat que no pertany a l’elit paga les conseqüències de la polarització. En contrapartida, el percentatge del salari brut dedicat a impostos se situa entre el gairebé 40% d’Alemanya i el 21% d’Espanya. Són els salaris els que mantenen l’estat del benestar i no les grans companyies globalitzades. Com es pot dir en aquest escenari que anem bé? Europa, Estats Units van anar bé -ho repeteixo-, però van a mal. Perquè no és anar bé que a Espanya les retribucions dels directius empreses de l’IBEX creixessin entre 2016 i 2017 un 3,72%, mentre que el dels empleats va resultar un pírric 0,03%, és a dir, per sobre d’un cent per cent menys. I en termes absoluts la diferència de retribució entre l’alta direcció i els treballadors és la que va dels 938.026 euros als 51.258, una relació que s’aproxima a un 20 a 1. Ningú posseeix un valor de producció tan elevat que justifiqui aquesta escala salarial, que és impròpia de l’Europa sorgida del Tractat de Roma.

L’ascensor social està avariat, encara que segueix funcionant, millor a Europa que a Estats Units, però la polarització social i la desigualtat d’oportunitats, que té la temptació de convertir-se en biològica de la mà del discurs posthumanista, fan que els seus resultats siguin incapaços de supera les barreres marcades per les grans diferències d’ingressos. A Piketty se li podrà criticar per diverses raons, però sumat i restat, no se li retreu res a la seva tesi central: el capital creix més de pressa que el PIB. Sense capital inversor, els avantatges del creixement es difuminen, i aquesta és la condició de la majoria de la població, si descomptem el valor de la casa en la qual viu; per a molts, tal descompto no és necessari, no la posseeixen.

Hi ha moltes més qüestions en el balanç, la depredació del medi ambient, la multitud de guerres invisibles, el poder sagnant de les grans màfies també globalitzades, la crisi de les institucions representatives, i la massiva emigració cap a Europa i els Estats Units, amb les xifres més altes de tota la història. Alguna cosa no funciona en bona part del món quan tot això succeeix simultàniament.

Clar que Pinker i Bill Gates van de la mà. El primer com palmer i animador de la festa i el segon paga les copes. I a sobre volen que somriguem.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>