Suècia: per què ha fracassat socialdemocràcia liberal?

I el seu fracàs és gran perquè afecta a la felicitat de les persones. El 1972, la socialdemocràcia d’Olof Palme, hegemònica políticament i cultural, va llançar un manifest: La Família del futur: una política socialista per a la família. Era una època que Suècia començava a ser pudent com a país i una referència pel nivell de vida dels seus ciutadans. El projecte, al que s’han dedicat ingents recursos des d’aleshores, perseguia que els individus es desvinculessin de les estructures familiars per considerar-les antiquades i guanyar independència individual. Havia arribat l’ocasió, afirmava el projecte, que els pares ja majors s’alliberessin dels seus fills, i els adolescents dels seus pares. Ningú havia de dependre de ninguna altra persona, de cap familiar. “Cada persona ha de ser un ens autònom i no considerar-se apèndix del seu cuidador”. D’aquesta manera, pensaven que solament es mantenien les relacions autèntiques, com si el mutu servei, la

donació i la reciprocitat no fossin els vincles més autèntics de tots. Els suecs òbviament no havien llegit a MacIntyre i la seva reflexió sobre els éssers humans com a animals racionals i dependents. Ignoraven que la dependència és inherent a la condició humana.

El somni socialdemòcrata de la plenitud humana d’una societat rica en realitat ha generat, com en les pintures de Goya, un monstre. En la realitat és l’apoteosi pràctica de la ideologia liberal dels Rawls i Rorty, amb un cost de públic desorbitat.

Perquè ara que resulta que la majoria de suecs neixen sense un pare conegut, quan les sueques són les màximes consumidores d’esperma a domicili i servei postal per embarassar-se d’un desconegut i tenir així el fill desitjat, resulta que la infelicitat, l’avorriment, ha explotat de tal manera que un documental que ho explica, La Teoria Sueca de l’amor, té un èxit espectacular.

Perquè ara resulta que un de cada dos suecs viu sol, que un de cada quatre mor i ningú reclama el seu cos, de manera que s’ha creat un servei públic de cercadors de familiars perquè es facin càrrec, la gent no té problemes amb la família…els té en la solitud, com explica un funcionari en el film: el problema és que no hi ha ningú per plorar-li les teves penes. Quan t’estàs morint, l’estat et facilita un formulari per emplenar. Ningú té a ningú. Tot això ha portat a la difuminació de les relacions socials, a una pèrdua desmesurada de capital humà, a relacions breus i instrumentals.

Els cantors, al nostre país, de models semblants, pels quals tota relació val el mateix que la família natural, farien bé a reflexionar, perquè a més, i aquest no és una dada menor, la productivitat i l’acumulació de capital sueca els ha atorgat un avantatge comparatiu que es va difuminant, que els permet pagar els costos de l’individualisme fomentat per la llei, però la majoria de països, començant pel nostre, manquen de tals recursos.

Quan es lloen els diners que es dediquen a les polítiques familiars sueques, es comet un  error, perquè la seva fi no són les famílies, sinó els seus subjectes perquè s’emancipin d’elles. Aquí no hi ha diners per res ni pel bé, facilitar la vida a les famílies, ni pell dolent, la via sueca a la infelicitat. Sent així, que deixin de fomentar-la incentivant cultures que condueixen al mateix lloc.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>