Ull amb una ‘fe gasosa’

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol Una fe que no estigués unida per forts vincles a la persona de Crist, tal com es manifesta en els Evangel…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

Una fe que no estigués unida per forts vincles a la persona de Crist, tal com es manifesta en els Evangelis, no seria tal fe sinó un pedaç humà portat pel camí de la facilitat sense exigència. I en veritat que avui un dels riscos que ens aguaita, juntament amb el de quedar-nos al marge del camí en una societat que discorre cap a una altra banda, és venir a ser una mena de succedani dels hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat. Una mena de hippies espirituals que tot el dia van repetint un mantra : love, love, love

Déu és amor, és clar que sí, i misericòrdia, evident. I Jesucrist és la manifestació més radical i extrema de tot això. Però, Déu, com ens mostra Jesucrist, és també exigència de la llei i de la justícia. Jesucrist és un jou suau, però jou al capdavall. Càrrega lleugera, suportable per a cada ésser humà, però càrrega. Això és el que a vegades s’oblida en excés.

Ni aridesa agressiva de la fe convertida en una ideologia política, com per desgràcia ens mostren alguns programes pretesament catòlics o algunes organitzacions polítiques que es diuen catòliques, ni un estat difús i inabastable, deliqüescent, gasós, on tot és bo, en el qual no hi ha possibilitat per al judici cristià. En definitiva, una forma de pensar i actuar on l’acte bo no pot existir per la senzilla raó que no hi ha actes dolents. Però això no és així, el sagrament de la reconciliació hi és per una raó concreta : perquè pequem, i això vol dir que actuem malament. Però, no només actuem malament nosaltres, els cristians, sinó també i en gran mesura, i així ho mostra el món, els que no ho són, que també pequen contra la Llei. I ho dic perquè de vegades hi ha discursos en què el pecat només sembla niar en els cristians, encara que això mai pot justificar la nostra exigència de testimonis de Crist.

Déu dóna el perdó, clar que sí, sempre, set vegades set, però és important recordar que per a que aquest perdó existeixi el pecador ha de tenir el sincer propòsit d’esmena. Que després, malgrat tots els seus esforços, torni a caure és una cosa, però que no hi hagi propòsit o que l’esmena desaparegui de l’actitud…, això fa invàlid el perdó. No hi ha possibilitat d’engany davant Déu. No perquè Déu no ho concedeixi sinó perquè l’home amb la seva actitud el rebutja.

L’Església mai ha confós el pecat amb el pecador. És exigent amb el primer i el rebutja, i acull al segon sempre. Però l’acull per redimir. Jesucrist li diu a la dona pública: "ningú t’acusa, pots anar-te’n". Però afegeix: "ves-te’n i no pequis més". Aquesta és la qüestió.

No podem, en nom de l’amor, oblidar les altres dimensions d’exigència de la fe i hem de situar cada cosa en la jerarquia correcta. La nostra vida ha de seguir el camí de Crist i no una caricatura del mateix construïda per la nostra comoditat. Seguir-lo en tota la seva plenitud i amb tot el que això comporta.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>