Un espai polític social cristià

Per primera vegada des de les primeres eleccions democràtiques de la transició, el 27 de setembre es presentarà a Catalunya un pa…

Forum Libertas

Per primera vegada des de les primeres eleccions democràtiques de la transició, el 27 de setembre es presentarà a Catalunya un partit, Unió Democràtica de Catalunya, que es confessa inequívocament social cristià. L’última ocasió que un fet semblant es va produir va ser en les eleccions constituents de 1979, quan va concórrer l’anomenat Equipo Demócrata Cristiano de l’Estat Espanyol, una aliança de partits d’aquest signe, on juntament amb Unió, formaven el Partit Nacionalista Basc, en l’única ocasió que ha acudit a les urnes en una aliança amb tota Espanya, l’Esquerra Democràtica de Ruiz Jiménez, la Democràcia Social Cristiana/Federación Popular Democrática de Gil Robles i, finalment, Unió Democràtica del País Valencià i el Partit Popular Gallego. Els partits de Ruiz Giménez i Gil Robles es van fusionar en la Federación Demócrata Cristiana. El resultat en general va ser dolent, excepte al País Basc on el ben organitzat PNB va aconseguir una magnífica representació, i a Catalunya on va aconseguir dos diputats, que, en aquell moment, van semblar pocs, però que en perspectiva hagués estat un bon resultat si s’hagués generalitzat a tota Espanya.

Ara després de 37 anys d’anar amb CDC, Unió afrontarà unes eleccions autonòmiques molt polaritzades entorn de dues llistes, la Llista Romeva, que les planteja en clau plebiscitària i la Llista Podemos i els seus aliats menors. Això, el poc temps des de la ruptura, l’escissió interna soferta i la multitud d’opcions (fins a set, malgrat les dues llistes “unitàries”) amb possibilitats d’aconseguir representació, són circumstàncies molt adverses per a un partit que va per primera vegada després de la Guerra Civil (va ser constituït el 1931).

Malgrat això, és decisiu -almenys així ho veig- que aconsegueixi una representació parlamentària el més àmplia possible. No es tracta ara de “guanyar” sinó d’estar, perquè aquestes són, malgrat la seva càrrega dramàtica, unes eleccions pont. Immediatament després hi haurà eleccions al Congrés i al Senat, i a Catalunya tornaran a repetir-se en un any, potser menys. Obtenir quota parlamentària és decisiu.

Per què considero tan important que es produeixi aquest resultat? Resumiré les raons, primer les més importants, les –diem- estructurals, les lligades a una perspectiva cristiana. La política espanyola s’ha convertit en un dels camps més adversos per a una concepció cristiana cultural, ni tan sols de fe. Ni en la molt laïcista França es dóna una absència tan radical d’interlocutors polítics de concepció que s’inspiri, o almenys no s’oposi, als fonaments culturals i antropològics del cristianisme. Primer va ser el gir radical del PNB, que trasmudà de demòcrata cristià “pota negra” a partit “progre” de dretes. CDC ha seguit aquest mateix camí, de manera que una força política que tenia, en el discurs comunitari i la component cristiana, una forta referència, es va convertir en un projecte estrictament liberal -cosmopolita-, independentista, una amalgama difícil de digerir, com ho constata la seva negativa evolució electoral. El PP ha perdut tota component cristiana i aquesta legislatura ha mostrat el que en realitat és: un altre partit liberal de dretes. Les noves formacions segueixen la mateixa tònica. L’agenda de Ciutadans, un altre partit liberal, no té diferències sensibles amb la del PSOE en relació a qüestions fonamentals per a un cristià, com ho constata el sentit de les seves votacions al parlament català, i Podemos, més sensible a determinats continguts socials de la doctrina social de l’Església, és un partit del laïcisme de l’exclusió religiosa amb rampells que ressusciten conflictes de la Guerra Civil, com ho demostren als pocs dies d’arribar els nous Ajuntaments de Barcelona i Madrid.

Els cristians hem de ser conscients que sense interlocutors amb voluntat de reassentar en les institucions polítiques, estem condemnats a la marginació social i cultural, la qual cosa constitueix una dany més per a la societat que per a la fe cristiana, però també amb dificultats creixents per a la transmissió i desenvolupament d’aquesta última, perquè el marc de referència serà homogèniament anti.

Necessitem que es constati que som prou coherents com per ser tinguts políticament en compte, i no solament deixant de votar, sinó ara a Catalunya, votant per Unió.

No ignoro que poden existir reserves, recels i desconfiances, però que ningú s’enganyi, la millor manera de superar-les és mostrant-los que amb un programa social cristià clar, com és el cas, s’obtenen resultats. I en aquest sentit vull recordar una dada important. Al llarg d’aquests anys d’aliança amb CDC, les votacions en temes clau, tant al Congrés dels Diputats, com en el català, Unió ha estat coherent amb el seu predicat. Se li podia demanar més de la seva actuació al govern, cert, però a l’hora de votar no ha fallat.

També es pot pensar que existeixen altres raons per decidir el vot, com l’estar obertament a favor o en contra de la independència. Però també sota aquesta perspectiva Unió ofereix un espai polític adequat, en el sentit que rebutja el projecte de Mas -per això han trencat-, però no s’alinea en una posició immobilista com a Ciutadans o el PP. En altres paraules, Unió constitueix un partit que construeix ponts en la societat catalana, on tothom ha de cedir sense perdre el fonamental, en lloc de fronts que creuen que la victòria és el xoc de la testa dels carners en zel. I això té també un profund rerefons cristià, perquè persegueix ressituar la política en allò que té de bo per a tots, la confrontació respectuosa entre adversaris, que comparteixen el principi -que s’expressa per diferents camins- de buscar el bé comú, en lloc de la dialèctica del poder autodestructiu de l’amic-enemic.

Cal posar fi a una anomalia: la de que els cristians s’han preocupat de temes decisius com la família, l’escola, la solidaritat pràctica, abandonant tot contingut polític, la qual cosa ha deixat el camp lliure als qui han transformat aquells temes en material polític, en el seu material, i els usen d’acord amb la seva visió per aconseguir el poder. Mentre els cristians treuen l’aigua que entra pels forats de l’embarcació, els altres barallen per fixar el rumb. No siguem estúpids.

Cal ficar-se en la política, com a mínim amb el vot, i això significa, “sindicalitzar” el vot i empènyer en una mateixa adreça i, és clar, guanyar en organització en la societat civil per mantenir la repetitivitat i força social d’aquest vot, i això a Catalunya passa per apostar per Unió Democràtica. Després ja hi haurà temps per valorar la seva dinàmica, per veure si supera les seves limitacions, com -i aquesta és decisiva- superar la seva mentalitat de partit petit, d’uns pocs que preserven un llegat, predicats en gran manera pel tros que els correspon. Una forma de pensar, d’altra banda, comprensible després de 37 anys de ser el parent petit del primer Zumosol. Però aquesta és una feblesa, que la llibertat, l’aire lliure i l’exercici guareixen sobradament, perquè si no ho fa, simplement el projecte morirà de raquitisme.

Hazte socio

También te puede gustar