Un primer balanç d’una gran jornada

La trobada per “La Vida, la Família i les Llibertats”, celebrada aquest diumenge passat a Barcelona, ha estat un èxit extraordinari. Tres indicadors p…

Forum Libertas

La trobada per “La Vida, la Família i les Llibertats”, celebrada aquest diumenge passat a Barcelona, ha estat un èxit extraordinari. Tres indicadors permeten aquesta afirmació.

Un: la quantitat de persones que hi van assistir, que van sobrepassar de lluny totes les previsions. Per donar una idea d’això n’hi ha prou amb constatar que s’esgotessin les 4500 Formes consagrades, que molta gent es va quedar sense poder accedir a elles i que, per altra banda hi havia un petit exèrcit de menors que, tot i la gran guarderia, es trobaven per tot el recinte.

En realitat les persones que van arribar a l’hora anunciada per a l’acte, és a dir, després de començada la missa, van tenir dificultats per a entrar o senzillament no van poder fer-ho. Això, lògicament va provocar alguns empipaments. És bo que sàpiguen que el seu esforç per a arribar allí ha de ser pres amb alegria, perquè la impossibilitat d’entrar és un gran resultat al que van contribuir, fins i tot encara que no van poder accedir al recinte.

La segona dada objectiva és cóm surt la gent d’una trobada d’aquestes característiques: més o menys igual que com va entrar, pitjor, indiferent, o amb força i entusiasme? Això últim va ser, a ulls vista, el que va succeir. No és freqüent trobar tantes bones cares i tantes ganes de fer coses després d’un acte que, en definitiva i mirat fredament, no és altra cosa que una sèrie de persones que han pres la paraula. Una espècie de míting no polític.

L’última constatació objectiva és l’atenció dels mitjans de comunicació. Aquest és la tercera de les trobades d’aquest tipus que organitza el Pacte per la Vida i la Dignitat. El primer, el 2003, va reunir prop de mil persones. Ningú se’n va fer ressò. En el 2005, en un lloc molt més gran, una trobada que ja podia competir amb els partits polítics de primera divisió, 4500 persones. El ressò que va trobar va ser escàs, La Vanguardia, una mica de televisió, molt poca, i gairebé res més.

Ara han estat tots els mitjans, dels quals cal destacar el bon tractament per la seva extensió i professionalitat de TV3. ABC li dedica també una extensa informació en la informació espanyola, La Razón també, però solament ho circumscriu a les pàgines de Catalunya; potser en la versió espanyola també aparegui, però en qualsevol cas, el seu significat tenia un signe potent de catalanitat però una irradiació i solidaritat amb tota Espanya.

 
Alguns diaris sembla molestar-los la descendència, el tenir fills. El País està en aquesta línia. Sembla com si apostar per la descendència i per voler ser pare i mare sigui un acte rar i mal vist, i que quan es tenen deu fills, com va mostrar una de tantes famílies del moviment neocatecomunal, la cosa ja es transformi en un pecat mortal.

Alguns no se’n poden estar de qualificar-lo d’ultracatòlic com fa El Periódico, que a més té l’originalitat de titular la informació sobre l’acte com “el PP promet modificar la llei de matrimonis homosexuals”. Deu ser que els periodistes d’aquest diari, almenys els que escriuen aquesta informació, van passar per l’escola de periodisme “de favor” i no els van ensenyar a titular, perquè es presumeix que el contingut i l’emblema del títol han de guardar relació.

Dos fets curiosos i singulars, que no per petits deixen de moure a preocupació. El primer és el de la intolerància dels grups de l’homosexualisme polític, els quals s’omplen la boca de parlar de ser tolerants amb els altres, són incapaços de suportar la discrepància i de respectar la llibertat d’expressió. Un petit grup d’ells, cinc, més contristats que altra cosa, és un dir, ja m’entenen, es van colar durant uns instants davant de l’altar just al començar la missa.

 
Ni tan sols van tenir el mínim de bon gust d’interrompre en la part civil, no respectant ni tan sols el significat religiós d’aquell moment. Si les persones que actuen d’aquesta manera van imposant cada vegada més la seva forma de fer a Catalunya, a l’estil d’allò que predica el Secretari General del Departament d’Interior, Joan Boada, tindrem una vida dura, d’aquestes que creen estímuls per a créixer i ser més fort.

Altre tic curiós és el d’alguns grups que converteixen la proposta en “imposició”. Quan és un un catòlic qui proposa, resulta que vol imposar. Però, potser el pitjor de tot és el malalament que es transmet el missatge:

Ahir hi van haver tres missatges bàsics que gairebé no han estat atesos:

Primer: rebutgem una sèrie de lleis que ha fet Zapatero i la Generalitat, i el que volem són lleis com les que tenen la resta d’Europa, ni més ni menys. I també volem que les lleis es compleixin amb la mateixa eficàcia que a Europa, cosa que no succeeix òbviament en el cas de l’avortament. Volem un matrimoni civil a la francesa. I un divorci també, com ho contempla el seu matrimoni civil.

Segon: Espanya viu una injustícia social creixent. I això no és denunciat amb suficient èmfasi. Nosaltres ho fem i ho farem encara més.

Tercer: l’engany als joves, els grans perjudicats en el seu futur d’aquesta immensa paròdia en que han convertit el noble art de governar.

Hem de fer un gran esforç per arribar directament a les persones i perquè aquestes coneguin el que diem i proposem, sense adjectius que falsegen la realitat ni manipulacions que la converteixen en una caricatura.

Mentre, alegrem-nos per l’extraordinari resultat d’ahir, constatem que l’objectiu que ens varem proposar fa uns pocs anys està assolit, que el subjecte cristià es faci present enmig de la nostra vida pública i, per tant, hem de ja passar a una segona fase: dirigir-nos amb la força interna de la fe i la capacitat externa per a raonar, a la majoria de la gent, per a mostrar-los les raons què proposem i el què critiquem. 

Hazte socio

También te puede gustar