Una reflexió sobre la ciència i la filosofia: per què s’entesten a lluitar contra Déu?

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Existeix ja una important corrent en l’àmbit científic que vol prendre en consideració els p…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Existeix ja una important corrent en l’àmbit científic que vol prendre en consideració els plantejaments filosòfics. Per la seva banda, els dedicats a aquest àmbit del coneixement fa temps que tenen la seva atenció fixada en el món científic, encara que de vegades alguns ho facin des d’un complex d’inferioritat. Però una part important d’aquest debat -que pot ser de gran interès- es fa sobre uns pressupostos que culturalment són molt poca cosa. Existeix en el fons del pensar dels especialistes en ciència, i de massa filòsofs, l’empremta de la fragmentació del saber que castiga la nostra època. Per exemple, s’entesten a insistir que cal tornar als presocràtics, quan pràcticament es partia de zero en el pensar, i això en funció d’un raonament: els presocràtics pensaven sobre la naturalesa i les coses que l’envoltaven, i ho feien precisament per primera vegada. I això és el que ha de fer la ciència en termes filosòfics i la filosofia en termes científics. En concebre les coses en aquests termes, es prescindeix de la reflexió de més de vint segles, el que passa és que començar de zero té un avantatge: permet el treball de reflexionar allò pensat. Però, per què hem de esborrar aquest immens bagatge? Un cop més ens trobem davant d’una posició adanista que en la seva simplicitat implica un brutal desconeixement de la cultura humana, de la nostra pròpia tradició cultural.

Hi ha una altra corrent en aquest àmbit de coincidència filosòfic-científica que dóna un pas més i es reclama partidària de tenir com a referència a Aristòtil perquè ell va examinar la naturalesa. Així és, però va fer quelcom més, molt més, i si Aristòtil avui està ben viu no és tant pels seus estudis de la naturalesa com per les seves aportacions a la política i a l’ètica. Però això és el que s’oblida.

En realitat, en totes aquestes reflexions científic-filosòfiques s’omet una qüestió que és central. Imaginem que extrapolem moltes de les principals corrents dels diferents camps del saber al món científic, des de la neurobiologia a la biologia evolucionista, passant per la intel·ligència artificial i la Cosmologia. Les preguntes són: a quin tipus de societat donaria lloc?, quins serien els seus fonaments?, què pautes donarien a les dones i als homes per actuar?, com podria existir una societat humana basada que som una pura circumstància de la naturalesa, que el paper de cada persona i cada generació és simplement el de ser uns vectors inconscients de la transmissió dels gens de l’espècie, i que no tenim més valor que aquest?, que no existeix el lliure albir, que el ésser humà és un mecanisme de pensar?, i així successivament.

Bona part de la ciència que vol convertir-se en filosofia i en ètica, que sorgeix de la fragmentació del saber que fa taula rasa de la nostra tradició cultural, posada en el pla de la política, de l’economia, té com a resultat una societat simplement brutal, radicalment inhumana. Fins i tot quan exalten la cooperació ho fan en termes d’un formiguer. Darrere de tots aquests estranys plantejaments hi ha una obsessió innecessària per negar Déu des del punt de vista científic. Vingui o no al cas, en la majoria de declaracions d’aquestes formes de pensar apareix sempre una desqualificació al que diuen Creacionisme, a l’existència d’un ésser Creador i, afegeixo, personal.

La ciència, fins i tot en aquest pensament filosòfic, no ha de partir d’aquesta predeterminació. És més, precisament, en la mesura que la ciència avança i que nous descobriments generen noves fronteres que demostren el gran desconeixement que es té de l’univers, l’ésser humà, de les relacions interpersonals, creix la idea de Déu. No sé si mai han reflexionat sobre això, però el concepte de la relativitat del temps, de l’existència d’aquest com una dimensió més, facilita la comprensió de l’eternitat, del paper de Déu, de la relació que existeix entre el coneixement de Déu, de la nostra salvació o condemna, i de la llibertat humana. Perquè el món, el nostre món, és una realitat limitada per unes dimensions, una de les quals és el temps.

En el món de Déu tals dimensions no existeixen. I el mateix podríem afegir de la física quàntica. Les paradoxes que presenta per a la forma racional en què estem acostumats a pensar les coses, obren espais al sentit de Déu. Com ho fa un dels més recents experiments sobre el teletransport, la transmissió d’estat quàntic d’unes partícules entre dos punts tan distants com es vulgui. També aquesta idea ens ajuda a entendre millor els atributs de Déu. No ho defineix, no ho delimita, però facilita a la forma del nostre pensar humà el traçar trets que ens permeten concebre millor, fer-lo més intel·ligible als nostres ulls. I això és bo, sobretot per a aquells que sense estar dotats del do de la fe poden, si volen, aproximar-se a la idea de Déu, i també per a aquells altres que tenint fe han de bregar en un món materialista que de vegades necessita arguments d’aquest mateix tipus.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar