Una reflexió sobre la presència de crucifixos en l’escola pública: La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella-Lleó (I)

La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella-Lleó planteja altra vegada la qüestió del crucifix …

Forum Libertas

La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella-Lleó planteja altra vegada la qüestió del crucifix en les escoles públiques. Per a centrar el contingut i reflexionar sobre el mateix és necessari situar dues dades prèvies:

La primera és la sentència del 14 de novembre de l’any passat del Jutjat Contenciós-Administratiu núm. 2 de Valladolid, que establia l’obligació de retirar tots els crucifixos del col·legi públic “Macias Picavea”. Aquesta sentència era la conseqüència d’un litigi previ on havia intervingut un pare sol·licitant tal retirada, l’actuació de l’Associació Cultural Escola Laica de Valladolid en el mateix sentit, i el Consell Escolar del Centre acordant la no retirada dels crucifixos. Sense una acció ulterior, el que hagués quedat com resultat d’aquests precedents hagués estat la sentència en ferm fonamentant l’exclusió generalitzada del crucifix del centre públic, i s’hagués establert un precedent clar i concret, si bé que explícitament limitat a les escoles públiques pel propi tribunal.
Aquesta va ser la raó que va moure a E-Cristians a presentar un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Castella-Lleó pertinent, cosa que també va fer la Junta d’aquesta comunitat si bé aquesta apel·lació incidia sobretot en aspectes de procediment més que de contingut.
El segon fet desfavorable es refereix a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del passat novembre. La interpretació que de la mateixa feia el Govern espanyol i els partits del laïcisme de l’exclusió religiosa, com el PSOE, ERC, IU, i en una mesura creixent el Partit Nacionalista Basc, era que aquesta sentència avalava l’exclusió del crucifix clarament de l’escola pública, i fins i tot de l’escola concertada. En aquest sentit es va produir l’acord d’una Comissió del Congrés dels Diputats votada per PSOE i ERC.
Aquests antecedents es produïen davant la perspectiva de l’anunciada llei del govern espanyol sobre llibertat religiosa, que persegueix culminar l’exclusió de tot fet religiós de la vida pública. El pròleg no podia ser més negatiu.
Però el recurs d’E-Cristians i sobretot la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Castella-Lleó que ha donat motiu, ha modificat substancialment a millor el panorama. No resol el risc d’exclusió religiosa i cultural, però si situa unes condicions objectives diferents, on els catòlics podem i tenim molt a dir i actuar.
Els aspectes positius
En relació a la situació precedent descrita, la sentència del TSJ de Castella-Lleó incorpora tres importants i positives novetats:
1.- Estableix que no procedeix retirar els símbols religiosos de l’escola com havia dictaminat el tribunal de Valladolid en primera instància.
2.- Considera que només han de retirar-se de l’aula on es trobi l’alumne els pares del qual ho hagin sol·licitat, així com dels espais comuns, però no de les aules on no es doni aquella circumstància.
3.- Per a dictar aquesta sentència el tribunal ha interpretat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, de 3 de novembre de 2009, considerant que aquesta sentència ha de ser ponderada sense per tant admetre una extrapolació lineal o literal. Concretament perquè:
  • El art 9 del Conveni de Roma de 1950 no ofereix el mateix contingut que la nostra Constitució de 1978
  • Revisa l’ordenament jurídic italià, que imposa per una llei anterior a la unificació d’Itàlia, el crucifix, sense haver estat actualitzada en relació a la seva actual constitució no confessional.
  • Va considerar un cas concret però no es va pronunciar en termes generals.
Per tant, tenim una interpretació jurídica d’un Tribunal superior de Justícia que és contrària a la feta pel govern espanyol i els partits polítics de l’exclusió religiosa i cultural. Queda ara clar que no existeix un dret general derivat de la Constitució a la retirada de crucifixos i altres símbols religiosos de les escoles públiques. Perquè tal fet pugui produir-se ha d’existir la petició d’un pare d’un alumne concret i el seu abast se cenyirà a la seva aula. Altres instàncies que no siguin el pare concernit no tenen dret a personar-se jurídicament en aquesta qüestió, puix que el dret que s’exerceix és el relatiu al que la Constitució Espanyola confereix a l’educació moral (i religiosa) dels fills. Aquesta interpretació, sense ser satisfactòria, és molt més positiva que la que es plantejava des de les instàncies governamentals en relació amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg.
El TSJ de Castella-Lleó ha aplicat el mateix criteri -si bé aquí posseeix un efecte diferent- pel que va establir el dret dels pares a objectar l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, solament en cada cas concret i en funció dels continguts que es poguessin impartir.
La sentència deixa clar que “Aquest ensenyament (es refereix a la religió) no pot ser assimilada a la presència de símbols religiosos en el centre docent públic, malgrat la reiterada equiparació que fa l’associació (es refereix a l’esmentada Associació Cultural Escola Laica)”
El TSJ recorda:
· L’exigència “als poders públics a adoptar les mesures necessàries per a facilitar l’assistència religiosa en els establiments públics militars, hospitalaris, assistencials, penitenciaris i altres sota la seva dependència, així com la formació religiosa en els centres docents públics”.
  • Que ordena als poders públics mantenir les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i altres confessions”(art. 16.3 CE)
  • Que la Constitució Espanyola “estableix un principi , una idea d’aconfesionalitat i laïcitat positiva”.
  • Que “totes les institucions públiques i molt especialment els centres docents han de ser ideològicament neutrals. Però també no es pot desconèixer que la pròpia Constitució Espanyola ordena la tinença en compte de les creences religioses de la societat espanyola”.
Així mateix, té interès la següent precisió: “No s’admet l’equiparació absoluta entre aconfessionalitat, laïcitat i laïcisme… Un estat aconfessional és un estat sense religió. Però un estat que es declara positivament laic és un estat aconfessional si…. amb l’obligació de mantenir determinades relacions de cooperació amb les religions que existeixin”.
I prossegueix: “Per contra….aquest corrent ideològic (es refereix a laïcisme) es caracteritza pel seu rebuig del fet religiós, que en absolut és la que ha de presidir segons la nostra Constitució, l’actuació de l’Estat … Per això no cap entendre que Espanya és un estat laïcista que ha d’actuar sota la idea de desconeixement o desterrament del fet religiós. Això suposaria convertir al laïcisme en religió estatal perdent la seva aconfessionalitat”. Així mateix recorda que aquest és el comú denominador dels Estats de la Unió Europea, excepte França i potser els Països Baixos des de 1983, que manté un model de laïcitat.
En definitiva, el plantejament del TSJ C-Ll és aquest:
1.-“En el present cas s’estan confrontant l’exercici de diversos drets antagònics per la qual cosa la seva solució es troba en una justa fixació de límits”.
2.-“Si s’adopten posicions radicals i maximalistes no és possible trobar un marc de tolerància i exercici de drets satisfactori. Ni es pot imposar als alumnes i els seus pares no conformes amb la presència de crucifixos o símbols religiosos en les aules, ni es pot exigir la desaparició total i absoluta dels símbols religiosos en tots els espais públics, siguin centres educatius, en el carrer o, en general, en aquells llocs en els quals es desenvolupa la vida en societat”.
3.- “L’opció laïcista, desconeixent o desterrant el fet religiós, suposa una confrontació il·limitada en els possibles supòsits i en el temps, doncs la presència de símbols de connotació o ascendència religiosa en el nostre país és extraordinàriament nombrosa. No en va és un país de tradició, ascendència i història essencialment cristiana, i així ho ha reconegut la nostra Constitució Espanyola citant expressament a l’Església Catòlica enfront d’altres confessions”.
4.-“Correlativament i per idèntiques raons, una consideració desproporcionada del fet religiós o d’una o diverses religions suposaria també una confrontació de drets temporal i objectivament il·limitada”.
Els aspectes negatius bàsicament són tres:
1 . La sentència estableix que una minoria, un sol pare, pugui excloure el crucifix d’una aula, a pesar que totes les famílies restants estiguin a favor del mateix. Preval el dret d’un sol. Una qüestió gens menor és la consideració contrària, el dret d’una família a sol·licitar la presència del símbol religiós. Si la simetria de drets no existeix sembla clar que s’atorga un avantatge al laïcisme de l’exclusió religiosa perquè n’hi ha prou amb una sola opinió en aquest sentit perquè s’imposi. Però si no existeix equivalència en el sentit contrari, el d’aconseguir la presència del símbol, ens trobem davant un desequilibri, una inferioritat quant a drets als símbols religiosos.
2 . També resulta excessiva la prohibició per uns pocs alumnes, fins i tot de només un, de la presència en llocs comuns. En tot cas s’hauria pogut circumscriure i matisar aquesta presència en l’escola pública, però no prohibir-la.
3 . Finalment, i molt important, segueix sense considerar el crucifix com un símbol d’una tradició cultural en el seu sentit ple, la raó que manté la creu present en símbols institucionals que ens representen a tots.
En realitat és millor la doctrina que la sentència. El desequilibri és manifest quan busca l’equiparació entre una presència i l’absència total, i atorga preferència a la segona. Un enfocament més equilibrat hauria estat considerar el caràcter cultural de la creu, i en tot cas situar-la en una presència que no presidís l’aula, i sense exclusió dels llocs comuns.
Però, sumant i restant, i en relació a la situació precedent, l’avanç és considerable.
Pròxim dia: Els dubtes, les contradiccions i l’acció catòlica: la importància del projecte cultural i de l’estratègia.
Hazte socio

También te puede gustar