Unes eleccions que no desfaran el maleït garbull

Tornen a aparèixer demagogs, populistes de la simplicitat, xovinistes taumaturgs, social verbalistes i tota la gamma de vicis de la governança, incloses, les respostes velles, incapaces de resoldre res i que solament juguen amb la por al pitjor. I és així perquè creix i creix la condició objectiva que les fa possibles: el garbull, tot és confús, la desconfiança impera, les institucions en lloc de resoldre els problemes semblen incapaços de fer molt més que marejar-los, i amb ells, als ciutadans.

Vivim un canvi d’època perquè vivim una crisi del sistema econòmic, que al seu torn és conseqüència d’una profunda i no assumida crisi del model de societat. Tres crisis en una, mútuament retorçades, que alhora es manifesten en tres colossals problemes. Un, sobre el conjunt, com una llosa, declarada -i negada per uns altres- és la insostenibilitat de l’estat del benestar, símbol i màxim aglutinador de la nostra societat.

Un segon és la cada vegada més profunda crisi del treball en les circumstàncies presents, però també per al futur a causa de la destrucció d’oficis i professions que s’albira amb la revolució tecnològica i la creixent certesa que, almenys en una època inicial, es destruirà més ocupació de la que es crearà. I, al mateix temps, emergint, una altra de visió, de causes diferents, però d’efectes en la mateixa direcció: el fantasma de l’estancament secular que, Japó, sembla en bona mesura anticipar.

El tercer gran problema és la crisi institucional, el de les estructures de les quals ens hem dotat per aconseguir determinats finalitats relacionades amb la convivència i el viure bé en col·lectivitat, i que suposen cert mecanisme de control o ordre social.

La crisi institucional es presenta per partida doble, i aquesta és una altra novetat perillosa. D’una banda, afecta a les institucions socials, algunes decisives i prèvies al mateix estat modern, com la família, el matrimoni i la filiació; unes altres de tipus social, lligades a l’associacionisme filantròpic o cooperatiu.

El debat públic sobre les causes que provoquen la crisi d’aquestes institucions està censurat, sobretot, pel que fa al matrimoni, la família i la descendència, per la ideologia de gènere i la seva derivada l’homosexualisme polític.  Està exclòs sota el criteri que totes les opcions són igualment bones, perquè en cas contrari es penalitza la llibertat. Però aquest enfocament no hauria d’excloure  un altre enfocament necessari: la finalitat de les institucions i els seus resultats des del punt de vista de l’òptim social. L’equilibri necessari de tots dos punts de vista en les polítiques públiques condueix, no a la penalització de cap opció, sinó a la creació d’incentius per a aquelles que generen més beneficis per a la societat, en termes de menor afectació als costos del sistema públic de benestar.

I juntament amb la crisi de les institucions privades, es produeix la ineficiència i descrèdit de les institucions públiques, les que són estat, com les governamentals o la justícia, o les que es desprenen d’ell, com els organismes reguladors, els partits polítics i els sindicats. Aquestes institucions tenen com a essència, i a diferència de la majoria d’institucions socials, dues característiques: un vincle contractual que les relaciona amb els ciutadans per al compliment de determinades finalitats, per exemple, pagar les pensions, i un criteri d’eficiència necessari per aconseguir en l’objectiu proposat. La crisi institucional que vivim afecta a ambdues qüestions, dins de l’especificitat de cadascuna de les institucions: pagar les pensions, representar bé a la gent, disposar d’una justícia equivalent per a tots, etc. Moltes d’elles compleixen cada vegada pitjor amb la seva comesa o es mouen per sota de les expectatives generades. Perquè aquesta és una altra qüestió. En acudir una vegada i una altra a les eleccions, en les quals cada partit ofereix més i més com en una subhasta, sense entrar en la naturalesa dels problemes a afrontar, sense fer pedagogia, s’ha generat una cultura de l’exigència que en ocasions no es correspon amb les possibilitats reals.

Els reptes són clars, allò que no està gens clar és el subjecte col·lectiu, els partits, sobretot, però també sindicats i associacions capaces d’aportar la resposta necessària. Potser, perquè per sota de tota la crisi de les institucions subjeu una causa central: la minoria creativa que tota societat té s’ha transformat en una minoria oligàrquica, que vetlla sobretot per a ella mateixa, al mateix temps que no apareixen en escena altres minories capaces de substituir-les, per bé de tots.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>