Vicente Molina Foix o els “moderats” del mal

La nostra concepció cultural ha de conduir al reconeixement social de Jesucrist com a model humà La nostra concepció cultural ha de conduir al reconeixement social de Jesucrist com a model humà

Era previsible i evident que els atemptats islamistes serien utilitzats com un arma llancívola contra tots aquells que no es consideren “liberals” i, en particular, contra els cristians. L’article de Vicente Molina Foix “El Mal Moderat”, en El País, constitueix un paradigma d’aquesta posició. En nom d’un “viure lliure”, que sense major precisió sembla que consisteixi a fer el que a cadascun li doni la gana, “que no imposi la moderació dels instints”, que no impedeixi “l’humaníssim dret a l’avortament”, condemna i criminalitza posicions religioses i polítiques de països sencers d’Europa.

Els mateixos que critiquen -amb raó- que Estats Units i Occident intentin imposar el seu model de democràcia a l’Islam, i que d’aquesta voluntat provinguin part dels mals actuals (part, no tots perquè el terrorisme mai queda justificat), en una parenceria contradictòria critiquen a països democràtics com Hongria i Polònia perquè la seva població, majoritàriament, i el seu govern es nega a “comprar” el progressisme desvinculat, hedonista i narcís d’Europa, o dimonitzen a Putin que, d’acord amb les condicions de Rússia, està construint el primer règim democràtic d’aquell país.
Com pot haver-hi una ceguesa tal que defensi la protecció radical de l’ou d’Urogall, i consideri un “dret humaníssim” l’avortament? Quina mentalitat tan estranya per inhumana hi ha darrere d’aquestes formulacions que criminalitzen al votant del Front Nacional, sense atendre a les causes que motiven aquest creixement de l’extrema dreta, que fiquen en el mateix sac a musulmans i cristians, perquè pressuposen que tots tenen idèntics comportaments per creure en Déu?

Com defensaran Europa del desastre? Perseguint als europeus que no pensen com ells, en lloc de buscar allò que ens uneix? La divisòria entre ser europeu o no poder ser-ho sota criteris com els de Vicente Molina, radica en l’avortament, i en la celebració de tot l’homosexual, inclòs el matrimoni i l’adopció?
Aquesta és una posició suïcida, i si aquest és el punt de vista de les institucions cal deixar clar que se suïcidin ells sols. Res ens obliga a cooperar amb els bàrbars, que en paraules de MacIntyre, fa anys que ens governen.

El camí és un altre i passa pel respecte a l’altre que ha de ser considerat pels seus actes (hi ha una comunitat més benèfica en termes socials que la cristiana?). Europa no pot construir-se ni sobre la injustícia social, ni sobre l’avortament i l’homosexualitat convertits en la vara de mesurar. Tots els éssers humans posseeixen igual dignitat des de la seva concepció fins a la seva mort natural, pensin com pensin, actuïn com actuïn. Aquest és l’únic principi bàsic. I en raó d’aquesta dignitat, el no nascut ha de ser protegit i l’homosexual, cristià, musulmà, ha de ser respectat pel que és i jutjat d’acord amb els costos i beneficis que d’acord amb les seves possibilitats genera pels altres. Això és el que explica i així és com han de refer-se els nostres acords fonamentals, els que ens permeten viure conjuntament i buscar la pau civil i la prosperitat.

En el marc d’aquesta dinàmica general a construir, una tasca és ineludible: la de restituir la idea de Déu en l’esfera pública, en el marc de referència de la nostra societat. Aquest és el primer i necessari pas, el que està a la base de tots els altres. Mentre això no succeeixi, estarem en mans de l’arbitrarietat dels instints, que reclama Molina, de les polítiques del desig que construeixen la societat desvinculada al mateix temps que destrueixen Europa. Cal plantejar el debat racional que Déu és una possibilitat tan real com pot ser el contrari i, per tant, ha d’estar present en la vida institucional en termes d’aconfessionalitat. El segon pas és conseqüència del primer: el reconeixement de Déu en termes que són els propis de la nostra tradició cultural, que pot ser compartida des de la fe o sense ella, i això ha de conduir al reconeixement social de Jesucrist com a model de l’humà.

Kolakowski, intel·lectual i ateu polonès que va revisar la seva posició des de la cultura afirmant la seva disposició de trobar guia en la fe: “La idea d’un món abandonat per Déu, un en el qual la Història és simplement “història”, una sèrie d’accidents el significat dels quals és indesxifrable” era pertorbadora, perquè “l’Absolut, va dir, mai pot ser oblidat.”

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>