Xile: les obligacions de Bachelet

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol El resultat de les eleccions xilenes gairebé garanteixen que Bachelet serà la futura presidenta. E…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

El resultat de les eleccions xilenes gairebé garanteixen que Bachelet serà la futura presidenta. Encara que les seves prediccions de guanyar a la primera volta no s’han complert i la candidata de centre dreta ha obtingut un resultat molt superior al que l’esperava, vist el recompte final no és arriscar massa si faig aquella predicció. No obstant això, arribar al govern, i encara més avui en uns temps marcats per la inestabilitat, només és una condició necessària, però ni molt menys suficient.

Bachelet ha de demostrar que pot fer un govern tan bo com a mínim com el de Piñera. Aquest president, més per raons de forma que de fons, no sortirà amb els mèrits que es mereix, perquè cal dir que la seva gestió en el terreny econòmic ha estat realment molt bona. Es pot dir i amb raó que no ha corregit el que és la principal debilitat xilena : la desigualtat extrema que caracteritza tot el seu creixement econòmic, una deficient redistribució de la renda. Però també cal advertir que aquesta característica tampoc l’han modificat els diferents governs de la concertació, de la qual Bachelet forma part i, no ho oblidem, amb un paper tan determinant com el d’haver estat ja presidenta durant el corresponent i improrrogable mandat quatre anys. Per tant, la desigualtat no és una característica que es pugui atribuir exclusivament al centre dreta sinó encara més en la gestió del centre esquerra, que és qui realment ha governat des de la fi de Pinochet.

El model xilè té una virtut, la seva estabilitat i capacitat de creixement, i un inconvenient, el ja apuntat de l’extrema desigualtat. La qüestió és com millorar aquest segon aspecte i mantenir dins d’uns límits raonables la bona marxa de l’economia. I aquí comencen els deures de Bachelet, que en aquest cas són fàcils de quantificar per establir quines són les seves obligacions. En primer lloc, el creixement anual del seu producte interior brut no pot descendir significativament del 5%, perquè això seria alterar d’una manera substancial la trajectòria dels últims anys. És evident que aconseguir aquest objectiu no depèn només de la seva gestió, sinó del context econòmic internacional. Però, escudar-se només en aquest últim aspecte significa proclamar la impotència, és a dir la indiferència de qui governi, perquè en definitiva l’assoliment econòmic estaria en mans absolutament del que passi fora. Com aquesta no és la meva posició, crec que sempre hi ha marges atribuïbles al govern de cada estat per empitjorar o millorar. La qüestió està plantejada en els termes apuntats : l’excel·lència de la gestió de la candidata del centre esquerra dependrà en primer lloc d’aquell assoliment. I, lligat a aquell, un altre segon decisiu, que és el de la inflació. Xile ha tingut en l’obertura comercial un dels pilars de la seva política econòmica des de mitjans dels anys setanta, durant la dictadura de Pinochet. És un mercat absolutament obert a l’exterior i, en aquest sentit, la inflació és un dels factors perquè multiplica el seu efecte en la competitivitat de les seves exportacions i en l’estabilitat dels preus interns. Piñera abandonarà la presidència amb un registre d’inflació del 2,6%, que si el relacionem amb l’augment del PIB veurem que és una xifra òptima, molt propera al màgic i mític 2% d’inflació, que es considera la bona velocitat de creuer, ni massa poc ni molta.

El tercer element és l’atur. Xile presenta unes xifres que se situen una mica per sobre del 7%, proper consegüentment a la plena ocupació, i això realment és molt bo perquè la primera condició perquè un país funcioni bé és que tothom en edat de treballar realment tingui la possibilitat de fer-ho. Després ve la segona condició, és clar, la de gaudir d’un salari adequat, però sense la primera la segona és impossible. Per això Xile ara pot donar un salt, llevat que el motor econòmic se li gripi. En aquest sentit, la reforma fiscal que ha anunciat Bachelet és molt important, primer perquè pot donar lloc a una reducció de la desigualtat, però segon perquè si no està ben enfocada pot alterar el bon plantejament econòmic. No conec en detall quins són els objectius ni criteris, encara que sí sé que un pivot central és l’augment d’impostos a les empreses del 20 al 25 %. Si d’aquesta qüestió depèn la futura millora de la capacitat fiscal de Xile crec que pot haver-hi un error. Precisament, on menys s’ha d’actuar és sobre l’activitat directament productiva, les empreses, i ha de ser en els ingressos reals on es produeixi la profunda modificació que Xile sens dubte necessita.

Bachelet, per complir els seus compromisos amb la gratuïtat de l’ensenyament, necessita millorar substancialment els ingressos, i això no sembla quadrar gaire amb les previsions que existeixen. Però, en tot cas, molt millor que el que pugui conèixer jo ho sap el seu equip i ella mateixa, i per tant si ha assumit aquest compromís és que sap que ho pot complir. Correspon com és lògic als xilens l’últim judici. El risc de tot això quin és?: que les seves grans promeses, com les que en el seu moment va fer Obama, tinguin grans dificultats per implementar-se, perquè la política és una qüestió no només de grans idees sinó sobretot després de gestió pràctica. A partir d’aquí, el que podria produir-se seria un corriment cap al model Zapatero. Aquest president espanyol va ser un desastre de proporcions còsmiques : va negar l’evidència de la crisi, després la va gestionar malament i finalment va enfonsar el país. Però, mentrestant, va basar la seva "genialitat" política en una agenda molt particular, la del matrimoni homosexual, l’avortament i, com envoltant de tot això, la ideologia de gènere. Bachelet pot estar temptada d’acudir a aquesta via si les seves dificultats creixen, per això és bo recordar des del principi que si resulta finalment triada no ho serà en raó d’aquest tipus de qüestions, les del zapaterisme, sinó per l’esperança que ha generat de construir un Xile que segueix avançant per la senda del progrés econòmic però amb una superior justícia social.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>