Zapatero en el CIS i l’estratègia del PP

La recent enquesta del CIS subratlla alguns aspectes no per pressentits menys interessants. Un el fet que el PP i el PSOE es troben en una situació d’…

Forum Libertas

La recent enquesta del CIS subratlla alguns aspectes no per pressentits menys interessants.

Un el fet que el PP i el PSOE es troben en una situació d’empat tècnic o d’un lleuger avantatge del PSOE amb una tendència que afavoreix molt moderadament a la seva antagonista. Això no és la primera vegada que succeeix.

Distàncies més curtes entre govern i oposició s’han donat en moments àlgids de la discussió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la negociació amb els terroristes. En qualsevol cas també és necessari apuntar que en aquestes sèries del CIS, el PP mai s’ha situat per davant del partit socialista.

Un altre element a subratllar és que totes les dades apunten que el problema per al govern no radica tant en els encerts del PP com en les seves pròpies incapacitats.

La valoració de Rajoy és baixa per a un líder que aspira a governar. Tenim un mal govern, o almenys insatisfactori per a un gran nombre de persones, però l’oposició no només no ho capitalitza sinó que inspira encara més desconfiança.

Això assenyala que en el cas que el PP guanyés ho faria de manera molt ajustada, i segurament tindria moltes dificultats per a formar govern i després per a governar.

Al principi semblava com si els populars, d’acord amb el que dicta el cànon, dediquessin la primera meitat de la legislatura a fixar el seu electorat més fidel i mantenir-lo mobilitzat, per a després emprendre la tasca de captar vot del seu entorn.

No sembla ser aquesta la lògica, perquè la línia segueix sent la mateixa, més aviat recorda al plantejament que va aportar un gran èxit a Bush en la seva reelecció, de radicalitzar el seu propi vot confiant en una certa desmobilització de l’adversari.

Aquest és un plantejament tàcticament vàlid però la seva utilitat pràctica, real, és a dir la possibilitat d’arribar al govern amb ella, està molt mediatitzada pel règim de partits i el sistema electoral.

Als EEUU la presidència es juga a dos, i el guanyador de cada estat, encara que sigui per un vot, arramba amb tots els compromissaris, és a dir, amb els vots electorals que en algunes ocasions no s’han correspost amb nombre el total de votants, com en les primeres eleccions Bush – Al Gore.

Però el cas d’Espanya és molt diferent, és un règim bipartidista imperfecte, amb nombrosos protagonistes en escena, on aconseguir la majoria absoluta és difícil, i amb un sistema proporcional reforçat.

En definitiva un mecanisme en el qual depens en una part més o menys gran d’una franja de vot que no és l’absolutament fidelitzado, i al seu torn, això es relaciona amb la necessitat de contar amb suports parlamentaris per una banda dels grups minoritaris de la Càmera. Per això, des d’un punt de vista tècnic, no deixa de ser sorprenent, almenys en aparença, l’estratègia del PP.

Un altre fet rellevant és que Zapatero suspèn. El fet que un governant en el quart any del seu primer mandat no arribi ni tan sols a l’aprovat és un fracàs considerable i posa de relleu la fragilitat de qui ens governa. El fet que sigui la vicepresidenta el polític millor valorat, subratlla la dependència que Zapatero té d’ella.

En realitat seria molt millor candidat per al PSOE Fernández de La Vega, que no el propi Zapatero. El curiós del cas és que a pesar d’aquesta frevolesa, els socialistes han llançat la campanya electoral “Z” que és la que exerciten el major culte a la personalitat en les democràcies occidentals, amb l’única excepció de De Gaulle, però clar aquell governant no solament era més alt, i general, sinó que a més era tota una altra cosa, l’alliberador, en companyia d’uns altres, de França. El per què el PSOE ho juga tot a aquesta sola carta és també un punt que no deixa de causar una certa sorpresa.

Finalment un pot pensar que sempre s’acaba fent justícia perquè Magdalena Álvarez s’enfonsa en la classificació. No arriba ni a 4 de nota i ocupa l’últim lloc d’entre tots els i les ministres del govern.

Amb tots els respectes a la persona, però aquesta barreja en l’exercici del seu càrrec, d’incompetència i fatxenderia li passen factura. El fet que Zapatero no llanci aquest llast per la borda l’única cosa que subratlla és la seva dependència de la poderosa organització del PSOE andalús, que té en la ministra no només la candidata per Màlaga sinó un dels successors potencials de Chaves.

Hazte socio

También te puede gustar