«Mantenir-nos sempre sans en un món malalt»

Hem vist al Papa, roca viva de la fe de Pere, a l’oració i benedicció Urbi et Orbi amb motiu de l’actual pandèmia (27/3/2020). Allí ens ha dit: “Hem continuat imperturbables, pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt”. El Papa Francesc, transmetent la consolació de l’Esperit Sant i exercint el profetisme apostòlic que li és propi, ha posat la nostra consciencia també en estat d’alarma. Això vol dir que, més enllà d’unes limitacions i restriccions socials i econòmiques, cal afrontar unes fondes implicacions morals i espirituals no sempre evidents. De la mà de la Paraula del Senyor (Marc 4,35-41) Francesc ens convida, des de la tempesta en la que ens trobem, a descobrir les arrels del desordre provocat pel pecat dels homes i a superar-lo augmentant la fe. En una paraula, ens crida a l’arrepentiment: ens hem cregut forts i capaços de tot, i per això, no hem fet cas, ni escoltat ni hem volgut veure. Però no estem a mercè de la pertorbació, ans al contrari, tenim la lucidesa necessària per adonar-nos del que cal fer en aquest moment: “Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l’aspecte de la terra i del cel, i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?” (Lluc 12,56).

Les nostres súpliques. L’esperit d’oració expressa el que creiem així com el que voldríem viure amb l’ajut de Déu. Des d’aquesta base, les nostres súpliques no poden elevar-se sense el seu eix vertebrador, és a dir, sense l’arrel del “per què” del que ara ens toca patir. A força d’intercedir per tots podem quedar-nos en un parlar per parlar sense baixar a l’abisme en el qual ens havíem acostumat a conviure amb la desobediència i rebel·lió als designis de Déu. Quan nosaltres, els fills de Déu, no fem de cor el que sabem que és del seu grat i quan els qui viuen com si Déu no existís el desafien per impotent i el col·loquen al marge de la història humana… pensem que Déu no dirà res, que no farà res, que no es servirà de res per corregir-nos i forçar-nos a veure-hi clar?

Es hora, doncs, d’encomanar-nos a l’únic Innocent tot sofrint una pena justa. Al Calvari ho va entendre i ho va resoldre un condemnat cridat a la salvació: “I nosaltres sofrim la pena justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal” (Lluc 23,41). En aquest instant trobem un clam autèntic al bell mig d’un diàleg dramàtic. L’orant assumeix la seva situació i la posa als llavis per, finalment, adreçar amb dignitat un prec confiat: “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne”. Cal posar en Ell la nostra causa, per la força dels fets i del moment, esperant que s’imposi com a Jutge just.

El consentiment de Déu. “Qui parla, i allò que diu es compleix? Qui dóna les ordres, llevat del Senyor?” (Lamentacions 3,37). El qui tot ho disposa per al nostre bé (Cf. Romans 8,28) té sempre una Paraula per guarir-nos ja que “tot allò que diuen les Escriptures es complirà” (Lluc 21,22). Aprofitem, doncs, aquest temps favorable per enderrocar l’esquerdada i mutilada imatge de Déu que ens hem construït. Una imatge que canta, com una partitura monòtona, que Déu sempre i només pot respondre al que nosaltres entenem per bondat i providència. Masses vegades evitem el context d’una relació real, i per tant, exigent: “No vénen potser de l’Altíssim goig i desgràcia? Si encara viu l’home, de què s’ha de plànyer? Pot culpar un altre dels propis mancaments? Mirem quins camins hem seguit. Revisem-los, tornem al Senyor. Amb el cor a les mans, supliquem al Déu que és al cel: «Som infidels i ens hem revoltat, i tu no ens perdones». T’amagues darrere la fúria per tal d’encalçar-nos. Ens mates, no tens pietat de nosaltres. Amagat en els núvols, ignores la nostra pregària. Has fet de nosaltres deixalla, rebuig entre els pobles. Els meus ulls no paren de plorar, no poden estar-se’n, fins que el Senyor, des del cel, s’inclini i ho vegi (…) T’he cridat pel teu nom, oh Senyor, des de la fossa profunda. Has sentit el meu clam. Escolta el meu crit d’auxili! Quan et cridava, t’has acostat i m’has dit: «No tinguis por!». Has pledejat a favor meu, has rescatat la meva vida” (Lamentacions 3,38-58).

Per tota l’Escriptura s’escolta la veu de Crist amb nosaltres com esperança de la gloria. Aquesta unicitat de pensament i de progrés en la revelació divina ens posa al lloc que ens correspon. Tot i que estiguem entestats en pensar com els homes ja no podem defugir del que pensa Déu: “I em digué: —¿Has vist, fill d’home? ¿A la gent de Judà li semblen poca cosa les abominacions comeses aquí? Després d’haver omplert el país de violència i d’haver tornat a irritar-me, mira com es posen davant meu per ofendre’m a la cara. Doncs jo també respondré indignat: no els miraré amb compassió ni en tindré pietat; encara que clamin desesperadament a les meves orelles, no els escoltaré (Ezequiel 8,18). Acceptem i respectem la veritat d’aquesta indignació de Déu el temps que tingui previst mostrar-nos-la. No serà aquest un estat definitiu però si necessari per comprendre després i millor la gràcia de demanar i obtenir de Déu mateix, pel nom del seu Fill Jesucrist, una alegria completa (Joan 16,23).

És temps de replantejar la nostra sort. Que temptadora se’ns presenta la finestra oberta de les justificacions! Totes ens acaben confirmant que som nosaltres -i no el Crucificat- els qui no hem fet res de mal i que és potser Déu qui mereix una justa condemna. Davant de les desgràcies anem amuntegant espelmes en els altars del carrer, guardem minuts de silencis o aplaudiments, expressem desitjos al vent i ens consolem en una entrega de l’home per l’home. El distanciament social de Déu està servit. Hem deixat de creure que “quan sobrevingui una desgràcia, el càstig de la guerra, la pesta o la fam, si ens presentem davant aquest temple, davant teu, perquè és el temple que porta el teu nom, i si et clamem a tu enmig del perill, tu ens escoltaràs i ens salvaràs” (2 Cròniques 20,9). Per això mateix, encara que ara el temple només pugui ser la nostra casa, també en ella podem ser escoltats i rebre nous beneficis: “En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà” (Mateu 6,6). En lloc d’això, contràriament ens col·loquem lluny no només del temple sinó del “secret” des del que pregar i, per tant, més distants de Déu.

Amb l’experiència de la sacralitat cristiana del temple aprenem a canalitzar la nostra vida interior en presencia de Déu; sense aquesta pedagogia en tindrem prou amb frases fetes que substitueixen el nou i etern sacrifici de Crist i l’única passió i mort del Redemptor amb la feina sacrificada de tanta bona gent. El que en altres temps era quasi exclusiu d’ordes religioses hospitalàries –ens diem- ara ja és patrimoni de la humanitat. Llavors s’imposa una conclusió: ni el sacrifici de Crist és tant únic ni la vida religiosa tant necessària. L’un i l’altra ja han trobat substituts consoladors, gratificants i més actuals. Però Ell ha decidit venir a judicar amb rectitud (Salm 74,3). Fem el propòsit de no parlar sense seny. “Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula” (Job 2,10).

En aquest Divendres Sant impensable, i per això mateix providencial, mirem el cim del Calvari. I allí escoltem la gran lamentació divina: “Poble meu que t’he fet?” I amb la mirada de Crist, que coneix el que hi ha a l’interior de cadascú, tornarem a respondre: “Sortosa culpa que ens ha merescut un redemptor tan gran”. En veritat tot s’acompleix. Per una banda, les antigues pedres del vell temple ja no sostenen i cauen; per l’altra, noves pedres vives prenen el relleu entorn de la refulgent pedra angular. Tenim al davant l’edificació del nou Temple que tindrà per font sagramental el costat traspassat del Senyor de la Glòria. No ens quedem al seu atri, mirant-lo, immòbils i distants. Entrem fins al Cor d’aquest temple radiant i, malgrat la prova, la tristor i la mort que sentim, al tercer dia se’ns regalarà la puresa joiosa de l’ànima. Ens veurem acollits, compadits i auxiliats pel Crist vivent. A on aniríem que no estiguem a la seves mans?

Mn. Pere Montagut, rector de Santa Maria del Remei de Barcelona.

10 d’abril, Divendres Sant de l’any del Senyor 2020.

En estat de pandèmia i confinament.