The uncertain glory of an April day. Aquest vers de Shakespeare a Els dos cavallers de Verona, és el que dóna el títol a l’única i gran novel·la de Joan Sales: Incerta glòria.
El títol fou elegit en record d’un intens dia de primavera, el 14 d’abril de 1931, símbol de totes les il·lusions d’una generació.
El 1948 comença a escriure-la però no la publicarà, íntegra, fins al 1969. És una de les novel·les cabdals de la nostra narrativa de postguerra, d’una profunda qualitat lírica i poètica. És una desconcertant història d’una dona i de tres homes enamorats d’ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil. La novel·la explica la història de quatre personatges en sengles relats gairebé autònoms: el de Lluís de Brocà i Ruscalleda, burgès anarquista, idealista, egoista i de personalitat complexa, del qual podem llegir el dietari des del front d’Aragó. Les cartes que la seva dona, la Trini Milmany i Catassús envia a l’amic del seu home, a l’excèntric Juli Soleràs des de la rereguarda. I, finalment, el doble relat autobiogràfic d’en Cruells, un soldat de les files republicanes convertit, vint anys després, en mossèn heterodox de la diòcesi de Barcelona. Cada un d’aquests personatges no són retratats per Sales, no hi ha ni una sola descripció. Els coneixem per ells mateixos, mitjançant els seus pensaments, els seus fets, les seves converses amb companys i amics… i d’aquesta manera anem coneixent la seva personalitat.
Són molts els qui m’amoïnen, ho dic amb franquesa, tirant-me en cara que sigui «l’autor d’una sola novel·la»; haurien de tenir en compte que cada una de les parts d’Incerta glòria podria considerar-se com una novel·la sencera tant per la seva extensió com pel seu desplegament i, sobretot, pel fet de tenir cada una el seu protagonista propi (el de les dues darreres és el mateix home, però a vint anys en l’una i a cinquanta en l’altra i això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints.
Incerta glòria no és una novel·la, sinó quatre: la primera part és la novel·la d’en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d’en Cruells jove i la quarta la d’en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l’antiheroi, d’Incerta glòria.
I aquesta no és pas «una novel·la de guerra» com alguna vegada s’ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: the uncertain glory of an april day. Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. En realitat no és una novel·la més de la guerra, sinó una novel·la l’acció de la qual transcorre, en part, durant la guerra, en zona republicana. És un fons la guerra.
Jo crec que l’escriptor s’ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat; un llibre val per la veritat que ens porta.
Tanmateix, a l’hora de definir la veritat, Sales considera que això resulta pràcticament impossible. En Joan Sales trobem tres paraules que ens poden ajudar a comprendre els seus propòsits com a novel·lista: vida, veritat i testimoniatge. Sales rebutja la novel·la fantàstica, la imaginativa i el conte.
Em vaig proposar de fer un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre –els falangistes– i també la del roig –els falangistes primer i els comunistes després–, i això m’ha fet rebre més patacades dels vençuts que dels vencedors… L’any 56, el règim franquista la va rebutjar al·legant immoralisme religiós (ja ho veu, jo!) i vaig recórrer al bisbat de Barcelona, on em van donar el nihil obstat, així va aparèixer la primera edició, per bé que no pas sencera. Sencera la vaig veure publicada per primer cop l’any 62, però en francès. Al 68, el premi que atorgava el senyor Lara a novel·les catalanes encara no traduïdes al castellà, fou concedit a Incerta glòria i aquest va se l’artilugi perquè jo mateix –aleshores ja feia temps que portava el Club dels Novel·listes– me l’edités sencera, l’any següent i sense dir res, en la llengua original.
«Sales utilitza formes narratives tradicionals i narradors diferents per evitar la monotonia que donaria un sol punt de vista. El seu lirisme trenca el desenvolupament objectiu del relat i la perspectiva metafísica alimenta el tema del mal i dels seus motius (desesperança, odi, violència, suïcidi) i el tema de la salvació (gràcia, amor, combats interiors i exteriors)».
Jo estic content de la novel·la, però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida.
Quan li pregunten d’on surt el novel·lista diu:
Jo diria que, més que res, de les coses que malauradament ens ha tocat viure. Tinc la impressió que si a la nostra generació ens hagués tocat una vida més tranquil·la, burgesa, jo no hauria escrit cap novel·la. És la pròpia existència, de manera especial la guerra i la tragèdia que arrossega –com també l’aventura–, la que et porta probablement a escriure una novel·la que, justament, l’explica.
«Incerta glòria és un patètic homenatge a l’idealisme de la joventut i de la fidelitat a ella, a uns ideals altíssims i crispats que la gent gran traeixen; Soleràs, a l’ombra de Kierkegaard, incurable romàntic enamorat del fracàs, de totes les causes perdudes i de tots els impossibles, el desarrelat sense família i sense conviccions, es veu assetjat a un temps pels desenganys i per l’evidència de la fe. En la seva barreja d’ascetisme i de malenconia per la joventut que se’n va, de fe incommovible i de escandaloses truculències, d’intimitat adolorida i de tensió heroica frustrada, hi ha com un retrat novel·lesc de la personalitat més secreta de Joan Sales; un gran escriptor que amagava darrere d’una exigent noció de la senzillesa a un veritable artista».
El desembre de 1956, Sales ens deixa un escrit breu, intens, poètic, titulat Confessió de l’autor. En ell ens diu:
The uncertain glory of an april day… Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules, i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d’altra manera.
Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i ¿què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d’INCERTA GLÒRIA— un dia d’abril…
Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir… La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica.
Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.
Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.
«D’altra banda, Incerta glòria pel seu abast i pel contrast entre procediments realistes i la procedència romàntica, és una novel·la que ha esdevingut clàssica. El fet que els quatre principals personatges parlin per ells mateixos (en forma d’epistolari, de memòries, de diàlegs) sense que l’autor hi intervingui o en digui més del que ens diuen ells, fa que el lector els deixi amb recança. L’autor aconsegueix encomanar al lector la passió que sent per ells, pel compromís triple de l’autor: compromís nacional, compromís estètic i compromís religiós».
«Però potser l’assoliment estètic i moral més determinant de la novel·la és que malgrat la seva complexitat, s’hi manté el dualisme d’amor i guerra. Altres grans novel·les manifesten amb els seus títols o amb els personatges una dualitat semblant (Guerra i pau, Crim i càstig, El roig i el negre, Don Quixot i Sancho…), però Sales preferí un títol poètic per al seu afany de perdurar col·lectivament».
Quan Sales parla de la crítica no la defuig mai:
A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica –tant catalana com francesa com castellana– que s’ha ocupat d’Incerta glòria, la meva novel·la quàdruple; potser a la francesa d’una manera més especial, sobretot al comte Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).
N’hi hagué un, però, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta «glòria» que és «el nostre fi». El detall picant és que aquest crític ho era a l’Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi.
Edicions i traduccions d’Incerta glòria
1955 – Guanya el Premi Joanot Martorell (avui Sant Jordi) per la seva novel·la encara inèdita. Intenta publicar-la però és rebutjada per la censura al·legant immoralisme religiós. Sales va recórrer al bisbat de Barcelona i li van donar el nihil obstat que va permetre l’edició.
1956 – Primera edició a El Club dels Novel·listes. 315 pàgines.
1962 – Gallimard, a París, publica l’edició en francès, Gloire incertaine, amb traducció de Bernard Lesfargues. No és una versió “no censurada” sinó una nova versió de la novel·la. La crítica francesa es desfà en elogis. En parlaran La Croix, Esprit, Le Monde, la revista marxista La Nouvelle Critique… Jean Lacroix en pren nota per al seu assaig L’échec. Ricaumont, a Combat, dirà que «poques novel·les profanes tenen el pes metafísic d’Incerta glòria… En la descripció del drama viscut per Catalunya d’ençà del 36 l’única preocupació de l’escriptor és la veritat, lluny de la mentida negra i de la mentida roja». Una segona edició el 2007.
Potser els francesos, més que la pròpia crítica espanyola, han estat els únics que han sabut veure en l’obra alguna cosa més que un testimoni bèl·lic i fins i tot que una història d’amor: és una desconcertant història d’una dona i de tres homes enamorats d’ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil.
1968 – Incerta glòria rep el Premi Ramon Llull d’Editorial Planeta a la millor novel·la en català no traduïda al castellà.
1969 – Segona edició catalana. Febrer. Més llarga que l’anterior. Sales diu que és definitiva però encara hi farà afegitons. 843 pàgines.
1969 – Carles Pujol la tradueix i surt publicada al castellà: Incierta gloria. Dues edicions més el 2005 i 2012.
1969 – Tercera edició catalana. Setembre. 843 pàgines.
1970 – L’Ajuntament de Barcelona li concedí el Premi Ciutat de Barcelona que atorgava el dia 26 de gener, en commemoració de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Javier Del Arco el va entrevistar a La Vanguardia:
«Vostè no s’ha presentat al premi, l’ha sorprès guanyar-lo?»
Totalment, donada la inequívoca significació de la meva novel·la. I agraeixo aquest honor no sol·licitat Sí bé m’agradaria aprofitar l’ocasió per a puntualitzar que hauria preferit que aquest premi es concedís el 24 de setembre, que és la Festa de la Mercè, que ens uneix a tots els barcelonins.
«Li fa l’efecte que han reparat una injustícia al premiar-lo ara?»
Sí, en el sentit que l’import de el premi, setanta-cinc mil pessetes, equival aproximadament a les multes que m’han anat imposant al llarg de molts anys.
1971 – Quarta edició. 910 pàgines, text definitiu.
1981 – Cinquena edició. Les dues darreres parts porten el nom de El vent de la nit.
2002 –Uncertain glory, edició anglesa als USA.
2011 – Ongewisse glorie, traducció al neerlandès.
2012 – Centenari del naixement de Joan Sales: nova edició en dos volums, com si fóssin dues novel·les. Els dos primers capítols: Incerta glòria. Els dos darrers: El vent de la nit.
2014 – Uncertain glory, anglesa a UK. Segona edició el 2017.
2014 – Incerta glorie, traducció al romanès.
2015 – Flüchtiger Glanz, edició alemanya.
2018 – Incerta gloria, traducció a l’italià.
2018 – Csalóka Dicsöség, edició hongaresa.
Actualment Incerta glòria viu un procés d’expansió internacional: estan previstes les traduccions al grec i al xinès.
