En aquest any tan dur, de tant de patiment,
de morts en solitud, d’atur, d’enfonsament,
ens hem preguntat tant on són les esperances!
Quants dolls d’ingenuïtat, de retòrica impotent!
Quin gran mercat de somnis, de fràgils benaurances!
Quina buidor de mots arrossegats pel vent!
En el fons què demanem, quan anhelem una esperança?
Que tot acabi bé, o que tot tingui sentit,
acabi com acabi? Un optimisme indefinit,
o coratge i paciència, i energia i endurança?
Que el vent del món canviï i ens arribi la bonança?
O sentir que dintre nostre hi ha el ressò d’un infinit
que no s’apagarà ni en la més fosca malaurança?
La cova de Betlem, la creu, la mort vençuda,
el Crist de la tempesta, …: hi hem buscat alguna ajuda?
Hi hem confiat prou en aquest temps tan fosc i advers?
Els hem escoltat prou? O ens ha ofegat tanta crescuda?
Queda lloc al nostre cor per al Nadal i la vinguda,
per al Glòria en el dolor, per a Déu en l’Univers?
