fbpx

Per què han sorgit els populismes?

COMPARTIR EN REDES

Hi va haver un temps en què les opcions polítiques tenien un nom que identificava un significat. Liberals, conservadors, socialdemòcrates, democratacristians, socialistes, comunistes. Eren grans famílies amb importants, però ben definides, modulacions internes. Però, el procés històric que simbòlicament comença al maig del ’68, i transita per la desregularització econòmica dels ’80, dóna peu a una societat desregulada, que és una altra forma de cridar a la dinàmica de la desvinculació i a la globalització. Aquesta posseeix unes conseqüències positives per al que antany es va referir com a tercer món, però ha acabat sent un desastre en la societat europea i els Estats Units, almenys per als treballadors i part de la classe mitjana. Aquesta dinàmica ha reduït els plantejaments polítics al voltant d’un pol cada vegada més hegemònic, sorgit de les diferents evolucions del liberalisme (Rawls, Rorty), etc. I tot bascula cap a una interpretació liberal de la realitat: maximització del valor de l’autonomia personal, és a dir, de l’individualisme desvinculat, i mercat i interpretació neoclàssica com a visió única.

La socialdemocràcia esdevé liberal progressisme, i tot es juga en aquest marc de referència liberal. El resultat -entre altres- és una crisi d’identitat personal i col·lectiva, com a persona, treballador, pare, que pertany a una pàtria i viu en un marc cultural de referència cristià.

Tot això deixa de tenir sentit per a uns, o és vist com una situació de reg extrem, per uns altres. Sorgeix una complexa barreja social de sentir-se maltractat pel supremacismo de les elits que dicten des del poder polític i mediàtic noves formes de vida, d’injustícia pel maltractament econòmic, de temor davant la pèrdua de la identitat i, per tant, del sentit de la vida. De tota aquesta mixtura sorgeixen els populismes, un concepte contenidor usat per a designar realitats molt diferents. Cal que hi hagi prèviament una situació injusta, la percepció d’un maltractament i que la resposta aporti una satisfacció global i una identitat, perquè es doni el populisme. I això passa amb perfil propi a Itàlia, com ha sorgit abans amb gran força a Hongria i Polònia, als Estats Units com a forces governamentals. Però també ho és el feminisme de gènere, el «poder femení» i la seva visió supremacista, o la formulació de l’independentisme català, que aporta identitat i esperança en un imaginari «país millor».

Es necessita sempre, i també, un responsable concret de les seves culpes. Els populismes deixen de ser tal cosa quan les seves respostes són reals i aporten millores sensibles als seus ciutadans, una cosa que es compleix a Hongria i Polònia, i en certa mesura, econòmicament, als Estats Units.

Tot el focus d’atenció de l’opinió publicada i política se centra en les proclames i activitats dels populismes. No hauria de ser aquesta la qüestió central, perquè l’important es troba en una altra part: en les causes que els han generat i que fan possible el seu desenvolupament natural. Algunes d’aquestes causes no respondran a criteris de bé comú, però d’altres sí, i mereixen ser ateses. El que exigeix ​​capacitat per respondre als problemes que s’identifiquen en uns termes reals

¿Te ha gustado el artículo?

Ayúdanos con 1€ para seguir haciendo noticias como esta

Donar 1€
NOTICIAS RELACIONADAS
No se han encontrado resultados.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.