fbpx

Els cristians i el canvi climàtic

COMPARTIR EN REDES

Només una breu presentació, que serveixi també per agrair la gentilesa que ha tingut Mossèn Costa en respondre a la nostra invitació, donat que és una persona molt ocupada. Ell és enginyer de telecomunicacions, màster en Doctrina Social de l’Església i doctor en Teologia Moral, una combinació no gaire habitual, i que ja revela que és una persona d’ampli recorregut intel.lectual. Ha publicat diverses obres; la seva especialitat en doctrina social de l’Església és coneguda i reconeguda, pel que la seva aportació avui segur que tindrà un valor extraordinari. A més, és rector d’una parròquia molt dinàmica, la parròquia de Betlem de Barcelona. És també el delegat per la diòcesi de l’acció social i caritativa, que és un àrea molt gran. Espero que d’avui en sortim tots amb una idea molt més precisa de quina és la posició de l’Església sobre medi ambient, sobre els problemes de la crisi ambiental que el Sant Pare Francesc amb la seva encíclica ha fonamentat sòlidament. Però voldria recordar que l’ensenyament de l’Església relatiu a aquesta temàtica no és nou: ja al «Compendi de Doctrina Social de l’Església», de l’any 2004, hi ha un capítol dedicat a aquesta qüestió.

Sigui com sigui, segur que la d’avui serà una sessió per a nosaltres altament profitosa. Sense més pràmbul, cedeixo la paraula al nostre convidat conferenciant, Mn. Joan Costa.

El nostre tema no només està de moda, sinó que és una preocupació molt gran. I no només per al Sant Pare, sinó també per a l’Església, i per a l’OMS, per a l’ONU, etc. És a dir, hi ha una gran preocupació que és molt transversal. Aquests dies llegíem i sentíem notícies que ens advertien que estem apropant-nos a línies vermelles que, un cop traspassades, impossibilitarien revertir certes situacions que estem provocant.

Els nostres bisbes també són plenament conscients. De fet, la Conferència Episcopal Espanyola té seccions que aborden explícitament la qüestió ecològica, i com a delegat de pastoral social a mi en cert sentit també em pertoca considerar aquesta problemàtica. Vull dir que cada vegada la conscienciació és més elevada i la preocupació més alta. La questió ecològica és un problema que ja no és optatiu entre els cristians. És una situació que ens afecta a tots. I com tots sabeu, el Papa va escriure l’Encíclica Laudato Si’, de la qual ara explicaré algunes dades importants, i després treurem conclusions.

Qué pretén el Papa? Pretén —i ell mateix ho diu així— «fer vida nostra l’Evangeli de la Creació». Fer-la vida pròpia. És a dir, l’hem de fer vida. I és que l’Evangeli no és només per saber-lo, sinó per viure’l. Igual que tota la doctrina social, que no és per a sols conèixer-la, sinó per viure-la, per portar-la a la pràctica; és, en definitiva, per transformar aquest món nostre.

Així com Sant Joan Pau II a l’Encíclica Evangelium Vitae va parlar de l’«Evangeli de la Vida», aquí Francesc parla de l’«Evangeli de la Creació». I aquest evangeli és una bona nova que cal fer-la vida pròpia; ho dic perquè aquest és un punt important. Com es fa vida pròpia ho dirà al darrer capítol d’aquesta carta encíclica on parlarà del que ell anomena la «conversió ecològica». Cal que ens preguntem què implica per a la nostra manera de viure tota aquesta problemàtica.

En el capítol primer diu el Papa que la terra és la nostra germana i la nostra mare, i que es queixa del mal que li provoquem. En la qüestió ecològica hi ha fets que no depenen de nosaltres (com ara —per posar un exemple— si s’esdevé o no una glaciació). Però sí sembla confirmar-se cada cop més que, respecte altres fets també ecològics i ambientals, com ara certs canvis en el clima, l’acció de l’home incideix en un grau considerable. És a dir, nosaltres tenim un paper en alguns d’aquests canvis, i la nostra actuació pot avançar-los o retardar-los, la qual cosa ens porta a assumir una gran responsabilitat.

Hem de posar-hi molt de part nostra en la mesura en que podem. Més encara considerant que sovint aquests canvis afecten moltes qüestions humanes. Cal entendre que la terra és la nostra llar, «la casa comuna». És una llar que hem rebut, que ens l’hem trobada com un do, que és un regal de Déu, pel que cal expressar lloança i agraïment. El que passa en aquest món, la nostra casa comuna, ens afecta i ens ha d’importar. Més encara des d’una mirada cristiana, considerant que tot això influeix en els altres.

En canvi, des d’una actitud liberal (entenent ara «liberal» en un sentit pejoratiu, que no és l’únic que pot tenir, perquè també podríem apuntar potser altres sentits positius), el que a tu et passa, a mi no m’afecta; només és el teu problema. Però des d’un sentit cristià, cal que ens sentim afectats pel que li passa a l’altre: no és només «el teu problema», és «el nostre problema». Aquest canvi de perspectiva és important en el tema que ens ocupa. Tot el que passa a la casa comuna, que és la nostra casa, també m’afecta, també és el meu problema.

Joan XXIII deia que la convivència civil es fonamenta en quatre valors: la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. I de l’amor diu que aquest es caracteritza per sentir com a pròpies les necessitats alienes. El que a tu et passa, també és el meu problema; encara més si l’altre es troba en situació de vulnerabilitat. Es tracta, en el fons, de veure l’altre com «un altre jo». Fins que l’altre no és un altre jo, no hem entès absolutament res del que significa ser fills de Déu.

Desgraciadament, alguns no acaben de comprendre que la filiació divina no només afecta en sentit vertical, sinó també en sentit horitzontal, és a dir, en relació a l’altre. I és que, si som fills de Déu, l’altre és germà meu. I, com tot germà, no  el trio, sinó que se’m dóna, i d’ell soc custodi. Aquest plantejament vital de vegades no el tenim prou assumit. I és un plantejament que és plenament vàlid per a tot al que afecta a l’ecologia i, en definitiva, a tot l’ordre creat.

El Papa vol que els cristians, i la humanitat, prenguem consciència: aquest tema ens afecta a tots, i de vegades molt greument. Aquest patiment del que passa al món també ha de ser el nostre patiment. El que a tu et passa, a mi m’importa; i no només m’importa,  sinó que m’implico, tal com ens ensenya l’obrar del bon samarità, que no només es compadeix, sinó que es para, es commou i s’implica (porta l’home ferit a l’hostal, i posa diners per a que l’hostaler tingui cura d’ell en la seva absència). L’actitud d’aquest bon samarità ens ha de resultar modèlica: aturem-nos, commoguem-nos, impliquem-nos; tot això està a l’entranya del saber estimar. Aquí resulta oportú recordar l’Exhortació Apostòlica  Evangelii Gaudium, on el Papa Francesc explica què és estimar. Estimar —diu el Sant Pare— és involucrar-se. També és acompanyar i celebrar. Però involucrar-se resulta molt fonamental. Un podria ser molt pietós, però sense la seva activa implicació no hi hauria vertadera preocupació pel proïsme. Perquè no aportar podent fer-ho, revela la nostra manca de veritable cura.

El Papa ha arribat a dir que l’Estat del benestar ens ha anestesiat, i que ens ha incapacitat el cor per plorar, duent a la globalització de la indiferència. El Papa va fent molts tocs d’atenció d’aquesta mena, i, en cert sentit, la Laudato Si’ també ho seria.

Al primer capítol d’aquesta carta encíclica es pregunta Francesc què es el que li passa a aquest món, quin és l’estat d’aquesta «casa comuna nostra» i què podem aportar.

En aquesta part es parla de qüestions com les de la contaminació i els residus, i de com aquestes coses tenen una acció sobre nosaltres. Per exemple, els fets constaten que la fertilitat masculina ha disminuit enormement en les darreres dècades. La contaminació química i ambiental afecta la fertilitat humana. També existeixen altres tipus d’efectes, que poden tenir implicacions sobre la vivenda: al món, per ex., hi ha 830 milions de persones que viuen en barraques. Mereix també especial menció tot el tema del canvi climàtic: al planeta ha pujat la temperatura entre 0,2-3 graus, i això és molt. Imagineu el vostre cos, poseu-li 3 graus més. Seria un greu problema. Doncs a l’organisme que és tota la creació li passa el mateix. Després tenim tot el problema de l’aigua. Als Urals, per ex., pobles que vivien de la pesca ara estan a 30 i 50 km de la vora del mar. També cal considerar la pèrdua de la biodiversitat. Està estudiat que cada any entre 20mil i 300mil espècies vives desapareixen de la terra. Tot això és una riquesa que es perd, i que tenia el seu paper en el pla diví. No ens és indiferent. Cal pensar en criteris ecològics també alhora d’actuar humanament.

Generalment, amb aquest tipus de problemes (canvi climàtic, pol.lució, etc.) qui més surt perdent és la gent més vulnerable, la gent més pobre. Això es una evidència en salut, alimentació, en l’àmbit econòmic, etc. A més, el deteriorament ecològic porta un deteriorament humà, i el deteriorament humà porta un ecològic. Cal intervenir en tots els aspectes.

Al capítol segon explica Francesc el que anomena «l’Evangeli de la Creació», i es pregunta per què hem de tenir cura de la Creació. Quines són les raons teològiques, antropòlogiques i ètiques de la nostra acció curosa? Per què hem de reciclar, reutilitzar o reparar (les anomenades «tres R»)? Per què?

Qui maltracta la Creació no reconeix ni la grandesa ni la bondat de Déu, que ens ha fet aquest regal que és nostra «casa comuna». Menysprear la Creació és menysprear Déu, és no reconèixer ni la seva grandesa ni la seva bondat.

Menysprear la Creació també és desestimar els altres. Si faig malbé un riu —per exemple— menyspreo tots els que viuen a la vora del mateix. El desdeny ecològic implica un menyspreu cap a les persones que haurien de poder gaudir de tot el que Déu ens ha donat.

Déu va donar aquest regal a Adam i Eva; tot a tots dos. Hi ha una real copropietat del món per part de tota la humanitat. Es el destí universal dels béns, que implica que aquests no poden ser utilitzats com si només fossin meus. Els béns de que gaudim a la terra tenen una funció social. Déu ens ho ha donat tot a tots. No puc disposar d’ells prescindint dels altres. En aquest punt, resulta oportú apuntar el concepte de deute ecològic. Què és? El deute ecològic és el que la terra pot donar a una població, en relació al que la població consumeix realment. A Catalunya, per exemple, és de 8 a 1. És a dir, els catalans consumim 8 vegades més del que la terra catalana ens pot donar. Sembla clar que cal exercir la sobrietat en el consum.

En tercer lloc, cal dir que el desdeny envers allò creat també implica, òbviament, menysprear la mateixa naturalesa; éssers vius i no vius.

Podem parlar, per tant, d’un triple menyspreu, adreçat a Déu, als altres i al valor de les coses concretes… Però Déu ha donat un valor a les coses creades, i nosaltres l’hem de descobrir.

Des d’una perspectiva marcadament teològica, cal apuntar una dimensió crística de tota la Creació, una dimensió que implica el reconeixement de que tota la realitat material que coneixem està creada en funció de Crist. Diu Sant Pau a la carta als colossens que «totes les coses han estat creades per mitjà d’ell i per a ell. I ell és abans de totes les coses, i totes tenen en ell la seva consistència» (1, 15-17). Per això hi haurà «un cel nou i una terra nova», on totes les coses creades quedaran purificades. Nosaltres som administradors responsables i custodis d’un do que Déu ens ha regalat. Això seria el segon capítol.

El problema ecològic ve de 2 grans errors antropològics: el relativisme i la tecnocracia

Com que al relativisme no hi ha veritat, Déu no ha deixat a la naturalesa cap empremta  en la què puguem descobrir sentit i valor. Tota la natura (cos humà inclós, òbviament) és pel relativisme pura plastilina sense sentit ni valor, i tot resta sota el domini de l’ésser humà. A aquest relativisme se li afegeix la tecnocràcia, que supedita el valor de les coses al nostre desig o interès. La tecnologia al servei dels nostres desitjos ho destrueix tot. I això és el que s’esdevé. Però Déu no ha fet les coses per arbitrarietat, ni per casualitat, ni per necessitat; sinó per amor, pel que hi ha un sentit en tota la realitat que nosaltres hem de descobrir, i això es la llei natural. Els béns de la terra són per portar la humanitat a plenitud. És una nova mirada, que afecta també a la manera de treballar. I és que quan un entén que som custodis de la creació, el treball no és només per guanyar-se la vida, sinó també una col.laboració activa en la Creació de Déu per portar-la a plenitud; i en Crist, amb el dolor, això té un profund sentit redemptor. Caldria aquí recordar Joan Pau II, que a l’encíclica  Laborem excercens parlava de l’«espiritualitat del treball».

Cal afirmar, en definitiva, que la Creació no és pur domini despòtic de tot el que tenim.

Quina és la resposta al problema ecològic? El Papa respon afirmant que cal tenir en compte totes les dimensions. No es poden donar solucions simplistes a problemes complexos; això encara agreujaria més els problemes. La qüestió ecològica té una dimensió integral: política, social, ambiental, econòmica,… cal tenir-ho tot en compte. Algunes decisions no poden obeir a un sol criteri. Cal una nova cultura, mediada per un consum responsable que tindrà les seves repercussions.

Al capítol cinquè parla de vies d’acció en distints àmbits; tothom s’hi ha d’implicar. Què podem aportar entre tots? És un diàleg a tots els nivells.

L’últim capítol és el més interessant des del nostre punt de vista. Després d’haver advertit que el problema ecològic sovint acabarà afectant als més vulnerables, Francesc demana una «conscienciació ecològica» que ha de dur a una «conversió ecològica». Cal canviar criteris. Per a fer aquest canvi, el Papa proposa una sèrie de virtuts, perquè un canvi de caràcter en el fons és l’adquisició de virtuts. Cal un canvi de mirada antropològica, i que la fe es faci vida. Que hi hagi un evangeli de la creació, que sigui conscient que soc administrador responsable i custodi del regal que és la nostra llar comuna. Què significa a la pràctica, i com ho puc fomentar? Cal fomentar la fraternitat universal, pensar en els que vindran en el futur.

Com puc conscienciar la ciutadania del repte ecològic? Com puc fer que la meva fe m’afecti en aquestes qüestions? Per tal d’implementar aquest ideal d’«espiritualitat ecològica», el Papa parla d’una sèrie de virtuts. La primera que esmenta és la gratitud: cal que siguem molt agraïts per les coses que tenim, perque totes elles són un do. La segona virtut és la gratuïtat, que ha de caracteritzar la nostra acció cristiana, perquè tota acció veritablement amorosa implica ser realitzada de franc. La tercera: la humilitat. No soc amo despòtic de les coses. Una altra virtut —la quarta esmentada—és la sobrietat, que ens duu a disposar de les coses només en la mesura en que ho necessitem. Podem bé dir que la sobrietat és la temprança en l’ús dels béns materials, que és el contrari del tenir pel tenir. La constitució pastoral Gaudium et spes, del Concili Vaticà II, recorda que el tenir és en funció del ser. L’important és ser, i el tenir està subordinat a ser millor persona.

Finalment, parla Francesc de la pau interior (quan una persona és serena, normalment tractarà molt millor les coses materials), i de l’educació estètica, la capacitat contemplativa. Avui dia, la capacitat contemplativa ha minvat molt, malauradament.

Aquestes serien les virtuts que el Papa proposa. Com a cristians hem de descobrir i cultivar aquesta espiritualitat ecològica, aquesta cultura de la protecció, i cal que ens sentim molt responsables de la cura de les coses i dels altres.

Barcelona, 27 de novembre de 2019

 

¿Te ha gustado el artículo?

Ayúdanos con 1€ para seguir haciendo noticias como esta

Donar 1€
NOTICIAS RELACIONADAS

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.