fbpx

Pederàstia

El mes de febrer de 2014, ara fa vuit anys, davant les manifestacions del Comitè de l’Organització de les Nacions Unides per als Drets dels Nens «sobre algunes actuacions de l’Església Catòlica en el camp dels abusos sexuals» vaig fer un escrit que vaig publicar al blog:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=ONU

¿Algú ha sentit alguna vegada algun secretari general de l’ONU que hagi demanat perdó pels molts crims que aquesta organització ha comès o que algun estat membre li hagi demanat responsabilitats?

Avui continuem igual: no s’ha fet res a escala mundial, ans al contrari. L’ONU continua centrada a assenyalar a l’Església Catòlica i només a ella, que representa entre un 2% i un 3% del total mundial de la pederàstia, i no fixar-se en el 97% restant. Queda clar que l’interès no és la pederàstia, sinó criminalitzar l’església per tal que deixi de ser una autoritat moral independent al marge de les pressions polítiques, socials i econòmiques. I que deixi de criticar l’avortament, l’eutanàsia, la ideologia de gènere, la salut sexual i reproductiva…

Criticar aquesta manera de fer no vol dir aprovar tot allò que hagi estat mal fet, ni que no s’esclareixi la veritat, ni que no es jutgi els culpables, ni que no s’acompanyi els afectats. Tot al contrari. Però tal com s’estan presentant els fets des dels mitjans de comunicació, fa ferum de «calderes del Pere Botero».

Ja el 2019 vam conèixer les «conclusions» sobre l’informe que va donar a conèixer el Gran Jurat de Pensilvània sobre abusos sexuals per part de sacerdots durant un període de setanta anys!! No hi havia interès a esbrinar la veritat ni es feien comparances amb altres institucions. L’interès real era el d’aconseguir la prescripció dels delictes d’abusos de manera que no haurien de pagar els morts sinó els catòlics actuals (sic!). Cap referència a les mesures establertes per l’Església. I el Gran Jurat va ser incapaç de demostrar la seva sensacional acusació: «l’Església ha ignorat les víctimes i ha amagat els delictes».

A Austràlia el judici contra el cardenal Pell va acabar amb la seva absolució total per falta de proves fefaents. Se l’havia condemnat per la declaració d’un sol testimoni anònim, l’acusador, sense cap més prova que ho confirmés. Es va iniciar el judici presumint la seva culpabilitat, no la seva innocència. Condemnat a sis anys de presó va passar 404 dies entre reixes fins que va ser absolt.

A França, Alemanya, Estats Units, Irlanda i Austràlia s’han incrementat les acusacions de pederàstia al clergat. I Espanya també s’hi ha afegit gràcies a unes accions orquestrades des del diari El País (només cal llegir els titulars quan parla d’aquest tema per saber de quin peu calça) amb telefonades i denúncies anònimes i que ara aglutina Govern, Congrés i Fiscalia. Gens d’interès a esbrinar la veritat de tota la pederàstia, sinó com es pot desprestigiar l’Església.

Les pressions i atacs de tots els estaments, públics i privats, del Parlament espanyol i dels autonòmics, a favor d’aquesta campanya orquestrada contra l’Església Catòlica per tal de desprestigiar-la i dividir-la, continua. No hi ha un interès real en esbrinar què va passar de veritat. L’únic interès rau en fer sortir l’Església com a l’estament pedòfil per antonomàsia, l’únic que s’ha d’investigar, l’únic que s’ha de castigar, l’únic que no pot quedar sense que demani perdó cent vegades… en el fons: l’únic estament culpable.

Actualment que estem en un món de xifres, i dia rere dia sabem quins % de persones estan infectades, quin % de jovent està enganxat als mòbils,  quin % a les drogues, quin % de gent gran ha mort als geriàtrics… Avui, que volem saber totes aquestes xifres per demanar responsabilitats a qui calgui perquè no pot ser que uns números tan elevats de situacions quedin impunes, resulta que l’única cosa que es proposen el govern central i els autonòmics, i molts mitjans públics i privats, és perseguir un estament al qual se li imputa un 0,2% de tota la pederàstia a Espanya des del 2009 al 2019 segons les xifres de la Fundació ANAR, que funciona des de 1992.

Això vol dir que el 99,8% de les víctimes de presumptes abusos han tingut altres responsables i el % més elevat està entre els familiars propers (pares, avis, germans, oncles, nebots, padrastres, madrastres i germanastres) amb un 49,3%; professors i monitors amb un 4,7% i la resta: amics de la família, parella o exparella del menor, relacions d’Internet… ¿Quin interès s’amaga darrere d’investigar només el 0,2%? ¿Per què no s’investiga tot? El col·lectiu del professorat i monitors, que la majoria són funcionaris i depenen d’estaments oficials, ¿per què no els hi fan demanar perdó?, ¿per què no s’investiga famílies, col·legis públics i privats, entitats esportives, esglésies de tota mena, orfenats, institucions d’acollida i on hi ha menors depenent d’adults? Perquè, tal com diu una responsable del camp de l’esport: «hi ha més interès a preocupar-se per la imatge de la institució que per les víctimes. El problema encara continua sent que quan es detecten casos, fan fora els perpetradors per la porta del darrere i no hi ha denúncies formals”.

Si es tracta d’aixecar la catifa de la pederàstia, caldrà fer-ho a tots els pisos, no només al de l’Església catòlica. Perquè en cas contrari s’està enviant el missatge que els menors víctimes d’abusos en altres àmbits no importen.

En realitat, l’únic que es pretén és convertir l’Església en boc expiatori d’un pecat social i de les institucions civils.

¿Què ha fet l’Església?

L’any 2001 Joan Pau II afegeix el delicte d’abús contra un menor de divuit anys a l’elenc dels delictes greus. Benet XVI va fer que les normes contra la pedofília fossin encara més estrictes en augmentar el termini de prescripció de les acusacions de 10 a 20 anys complerts els 18 anys de la víctima. El 2011 la Congregació per a la Doctrina de la Fe va enviar una carta a totes les conferències episcopals amb l’objectiu de «desenvolupar pautes per tractar els casos d’abusos sexuals de menors perpetrats per clergues». Francesc ha continuat amb la línia de «tolerància zero», establint regles més estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant centenars de sacerdots. El 2013 autoritza una reforma penal on va introduir el delicte específic de «pornografia». El 2014 estableix la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors en la que hi va nomenar algunes víctimes de sacerdots. El 2016 amb la Carta Com una mare amorosa, precisa que entre les «raons greus» per a la destitució d’un bisbe, també es consideri la «negligència», amb relació als casos d’abús sexual de menors i adults vulnerables.

El Dret Canònic està avui més avançat que el Dret Civil de molts països, ja que tipifica delictes no presents en diverses legislacions.

I més coses: el Vaticà té un link a la portada del lloc web que diu:

Abusos contra menors. La resposta de l’Església:

https://www.vatican.va/resources/index_sp.htm

Si el  linkes veuràs tot el que ha fet i està fent.

¿Hi ha algun altre estament públic o privat, autonòmic o estatal, del «mundo mundial» que hagi fet el mateix?

Què puc fer jo?

No sé què pot fer cada un de nosaltres, però el que sí que val la pena és que siguem conscients de la realitat de la gran tasca que fa l’Església arreu del món per mitjà dels sacerdots i que no pot quedar eclipsada pel mal exemple d’un 0,2%.

Fa dies que córrer una carta d’un sacerdot catòlic, missioner a Angola, publicada al New York Times, que es queixava de la manera com s’està tractant aquest tema,

…condemnable des de qualsevol punt que es miri, sense paraules que ho justifiquin, amb un gran dolor pel mal causat a tantes vides innocents per part de persones que en comptes de donar senyals d’amor a Déu van ser un punyal en la seva vida.

Però, des del punt de vista periodístic si bé alguns mitjans són ponderats, d’altres presenten el tema d’una manera morbosa, amplificada i plena de prejudicis i fins i tot d’odi.

La seva queixa es basa en les poques notícies i el desinterès que manifesten els mitjans sobre els milers i milers de sacerdots que, arreu del món, donen la vida pels nens, els adolescents i els desafavorits. La carta és llarga i no la puc reproduir tota, però anoto fets concrets:

*el que molts dels sacerdots hagin hagut de transportat nens desnodrits per camins minats sense ajuda del govern angolà…

*enterrar desenes de morts de guerra a Angola…

*salvar milers de persones a Mèxic amb un únic centre mèdic per 90.000 km2…

*distribuir aliments i llavors…

*haver educat 110.000 nens en 10 anys…

*socórrer 15.000 persones després de la guerrilla perquè ni la ONU ni el govern enviaven aliments…

*que s’hagin alfabetitzat centenars de presoners…

*que un mossèn recorri els carrers per la nit per tal de portar nois a una casa d’acollida…

*que un altre tingui una casa per refugiar nois maltractats…

*que un altre, amb 80 anys, vagi casa per casa per atendre malats i desesperats…

*que 60.000 sacerdots hagin deixat casa seva per servir en una leproseria, en hospitals, en centres per a seropositius, en camps de refugiats, en orfenats, en escoles i centres de formació professional, en parròquies i missions donant a la gent ganes de viure i estimar…

* que molts hagin estat metrallats, hagin mort pel carrer, per falta d’ajuda sanitària, per la malària, per l’esclat d’una mina…

I acaba amb aquestes consideracions:

No és notícia acompanyar la vida d’un Sacerdot “normal” al seu dia a dia, a les seves dificultats i alegries consumint sense soroll la seva vida a favor de la comunitat que serveix.

La veritat és que no procurem ser notícia, sinó simplement portar la Bona Notícia, aquesta notícia que sense soroll va començar a la nit de Pasqua. Fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix.

No pretenc fer una apologia de l’Església i dels sacerdots. El sacerdot no és ni un heroi ni un neuròtic. És un simple home, que amb la seva humanitat cerca seguir Jesús i servir els seus germans.

Hi ha misèries, pobreses i fragilitats com en cada ésser humà; i també bellesa i bondat com a cada criatura… Insistir en forma obsessionada i persecutòria en un tema perdent la visió de conjunt crea veritablement caricatures ofensives del sacerdoci catòlic en què em sento ofès.

Periodista, busqui la Veritat, el Bé i la Bellesa. Això el farà noble a la seva professió. Només li demano això amic.

Print Friendly, PDF & Email
¿Te ha gustado el artículo? Ayúdanos con 0,50€ para seguir haciendo noticias como esta
' Donar 0,50€

No se han encontrado resultados.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.