La crisi de les institucions polĆtiques de la major part d’occident Ć©s, en Ćŗltim terme, una crisi de la concepció neoliberal i de la liberal progressista que ha pretĆØs donar-li resposta. Però, en l’arrel del problema es troba la destrucció de la identitat personal i colĀ·lectiva, que procurava el reconeixement familiar i social, generador de la dignitat sentida, que ha estat arraconat o, com a mĆnim, estĆ malmĆØs. En aquesta dinĆ mica de destrucció, el procĆ©s de descristianització social i individual ha tingut una funció rellevant perquĆØ ha danyat un aspecte molt profund de la identitat: la de l’experiĆØncia i el sentit religiós, que arrossega en la caiguda les dimensions morals i culturals de la societat i de les persones. La societat occidental, no tota, sĆ una part important de la mateixa ha deixat de ser cristiana.
Ve de darrere, PĆ©guy, amb visió profĆØtica, ja es referia a això. Deia que els pecats ja no eren cristians perquĆØ la societat ja no ho era. PerquĆØ, millor o pitjor, la societat situada dins el marc de referĆØncia cristiĆ se sent subjecta a uns cĆ nons, i posseeix un tensor moral i espiritual que, com la gravetat i el canvi de cabal en els desbordaments dels rius, permet que l’aigua torni al seu curs. Hi ha pecat, sĆ, pot ser gran, evident, però hi ha sentit de culpa, i per tant de penediment i reparació. Aquesta Ć©s la forƧa regeneradora del cristianisme, no nomĆ©s l’evitació de la falta, sinó especialment l’acceptació de la culpabilitat i la resposta reparadora. Ćs el que s’ha perdut en la societat acristiana. No ens enganyem, això Ć©s la secularització. En ella ningĆŗ s’ha de sentir culpable -com assenyala el gran negoci dels manuals d’autoajuda – perquĆØ Ć©s una llosa insuportable, i per això les culpes sempre es desplacen cap a l’altre. No hi ha res a reparar, i sĆ a criticar i a desqualificar en l’altre, sempre culpable. D’aquĆ la contradicció que en un Estat de dret i en una cultura que es proclama defensora dels drets humans, la presumpció d’innocĆØncia estigui desapareixent, i les modificacions del codi penal sempre vagin en la lĆnia d’accentuar les penes. Ćs una societat dotada d’unes concepcions que no els atorga als seus ciutadans la forƧa interior per sentir-se responsablement culpables. El bĆ© ja no Ć©s una realitat que ens mana, sinó la preferĆØncia que ens resulta còmoda.
Sense DĆ©u, la societat cristiana perd la capacitat de transcendir, i no nomĆ©s cap amunt, sinó horitzontalment en la relació entre uns i altres. Llavors l’individu es converteix en un Ć©sser autoreferenciado cada vegada mĆ©s possessiu. L’amor ja no Ć©s la crida a l’entrega, sinó l’exigĆØncia de recompensa. El desastre en l’ordre secular de la descristianització Ć©s immens, individual i colĀ·lectivament, i agreuja tant la crisi d’identitat com la virulĆØncia de les reaccions, perquĆØ algunes d’elles, reivindicant per a si el cristianisme, estan contaminades tambĆ© per aquella descristianització, en el que afecta la seva essĆØncia, a la condició d’estimar al proĆÆsme. Tracta l’altre com vols que et tractin a tu, Ć©s la regla d’or de la llei natural que Jesucrist ensenya (Mt 6,12), que la cultura desvinculada ha substituĆÆt per un Ā«tracta’m a mi com jo vull, que a tu et tractarĆ© com em complaguiĀ».
I en aquest mar regirat i cada vegada mĆ©s caòtic de la ideologia de la concupiscĆØncia, la de creure que la realització personal Ć©s una qüestió de possessió de l’altre per a satisfacció pròpia, dels diners, del poder, i que quan no resulta aixĆ ell Ć©s culpable , ha acabat per imperar una ideologia irracional. La perspectiva de gĆØnere, una ideologia que destrueix la identitat humana en la seva dimensió fonamental, la seva naturalesa amb la pretensió d’substituir-la per una construcció cultural que, com a tal, nomĆ©s Ć©s possible mitjanƧant el formatat de les ments i l’enginyeria social, i que ha transformat al feminisme, trasmutando la seva lògica d’igualtat de drets comuns a les persones en una delirant paritat que iguala el diferent, fins a aconseguir una visió supremacista del poder femenĆ que, convertit en projecte polĆtic, proclama el poder femenĆ i condemna a l’home com a tal home. AquĆ, el comĆŗ denominat d’Ć©ssers humans, de persones, desapareix sota una dialĆØctica d’enfrontament polĆtic de dona contra home, en la qual les patologies humanes s’han transformat en raons polĆtiques.