fbpx

Descristianització i crisi d’Occident

La crisi de les institucions polĆ­tiques de la major part d’occident Ć©s, en Ćŗltim terme, una crisi de la concepció neoliberal i de la liberal progressista que ha pretĆØs donar-li resposta. Però, en l’arrel del problema es troba la destrucció de la identitat personal i colĀ·lectiva, que procurava el reconeixement familiar i social, generador de la dignitat sentida, que ha estat arraconat o, com a mĆ­nim, estĆ  malmĆØs. En aquesta dinĆ mica de destrucció, el procĆ©s de descristianització social i individual ha tingut una funció rellevant perquĆØ ha danyat un aspecte molt profund de la identitat: la de l’experiĆØncia i el sentit religiós, que arrossega en la caiguda les dimensions morals i culturals de la societat i de les persones. La societat occidental, no tota, sĆ­ una part important de la mateixa ha deixat de ser cristiana.

Ve de darrere, PĆ©guy, amb visió profĆØtica, ja es referia a això. Deia que els pecats ja no eren cristians perquĆØ la societat ja no ho era. PerquĆØ, millor o pitjor, la societat situada dins el marc de referĆØncia cristiĆ  se sent subjecta a uns cĆ nons, i posseeix un tensor moral i espiritual que, com la gravetat i el canvi de cabal en els desbordaments dels rius, permet que l’aigua torni al seu curs. Hi ha pecat, sĆ­, pot ser gran, evident, però hi ha sentit de culpa, i per tant de penediment i reparació. Aquesta Ć©s la forƧa regeneradora del cristianisme, no nomĆ©s l’evitació de la falta, sinó especialment l’acceptació de la culpabilitat i la resposta reparadora. Ɖs el que s’ha perdut en la societat acristiana. No ens enganyem, això Ć©s la secularització. En ella ningĆŗ s’ha de sentir culpable -com assenyala el gran negoci dels manuals d’autoajuda – perquĆØ Ć©s una llosa insuportable, i per això les culpes sempre es desplacen cap a l’altre. No hi ha res a reparar, i sĆ­ a criticar i a desqualificar en l’altre, sempre culpable. D’aquĆ­ la contradicció que en un Estat de dret i en una cultura que es proclama defensora dels drets humans, la presumpció d’innocĆØncia estigui desapareixent, i les modificacions del codi penal sempre vagin en la lĆ­nia d’accentuar les penes. Ɖs una societat dotada d’unes concepcions que no els atorga als seus ciutadans la forƧa interior per sentir-se responsablement culpables. El bĆ© ja no Ć©s una realitat que ens mana, sinó la preferĆØncia que ens resulta còmoda.

Sense DĆ©u, la societat cristiana perd la capacitat de transcendir, i no nomĆ©s cap amunt, sinó horitzontalment en la relació entre uns i altres. Llavors l’individu es converteix en un Ć©sser autoreferenciado cada vegada mĆ©s possessiu. L’amor ja no Ć©s la crida a l’entrega, sinó l’exigĆØncia de recompensa. El desastre en l’ordre secular de la descristianització Ć©s immens, individual i colĀ·lectivament, i agreuja tant la crisi d’identitat com la virulĆØncia de les reaccions, perquĆØ algunes d’elles, reivindicant per a si el cristianisme, estan contaminades tambĆ© per aquella descristianització, en el que afecta la seva essĆØncia, a la condició d’estimar al proĆÆsme. Tracta l’altre com vols que et tractin a tu, Ć©s la regla d’or de la llei natural que Jesucrist ensenya (Mt 6,12), que la cultura desvinculada ha substituĆÆt per un Ā«tracta’m a mi com jo vull, que a tu et tractarĆ© com em complaguiĀ».

I en aquest mar regirat i cada vegada mĆ©s caòtic de la ideologia de la concupiscĆØncia, la de creure que la realització personal Ć©s una qüestió de possessió de l’altre per a satisfacció pròpia, dels diners, del poder, i que quan no resulta aixĆ­ ell Ć©s culpable , ha acabat per imperar una ideologia irracional. La perspectiva de gĆØnere, una ideologia que destrueix la identitat humana en la seva dimensió fonamental, la seva naturalesa amb la pretensió d’substituir-la per una construcció cultural que, com a tal, nomĆ©s Ć©s possible mitjanƧant el formatat de les ments i l’enginyeria social, i que ha transformat al feminisme, trasmutando la seva lògica d’igualtat de drets comuns a les persones en una delirant paritat que iguala el diferent, fins a aconseguir una visió supremacista del poder femenĆ­ que, convertit en projecte polĆ­tic, proclama el poder femenĆ­ i condemna a l’home com a tal home. AquĆ­, el comĆŗ denominat d’Ć©ssers humans, de persones, desapareix sota una dialĆØctica d’enfrontament polĆ­tic de dona contra home, en la qual les patologies humanes s’han transformat en raons polĆ­tiques.

Print Friendly, PDF & Email
ĀæTe ha gustado el artĆ­culo? AyĆŗdanos con 0,50€ para seguir haciendo noticias como esta
' Donar 0,50€

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no serÔ publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico vÔlida.