Descristianització i crisi d’Occident

La crisi de les institucions polítiques de la major part d’occident és, en últim terme, una crisi de la concepció neoliberal i de la liberal progressista que ha pretès donar-li resposta. Però, en l’arrel del problema es troba la destrucció de la identitat personal i col·lectiva, que procurava el reconeixement familiar i social, generador de la dignitat sentida, que ha estat arraconat o, com a mínim, està malmès. En aquesta dinàmica de destrucció, el procés de descristianització social i individual ha tingut una funció rellevant perquè ha danyat un aspecte molt profund de la identitat: la de l’experiència i el sentit religiós, que arrossega en la caiguda les dimensions morals i culturals de la societat i de les persones. La societat occidental, no tota, sí una part important de la mateixa ha deixat de ser cristiana.

Ve de darrere, Péguy, amb visió profètica, ja es referia a això. Deia que els pecats ja no eren cristians perquè la societat ja no ho era. Perquè, millor o pitjor, la societat situada dins el marc de referència cristià se sent subjecta a uns cànons, i posseeix un tensor moral i espiritual que, com la gravetat i el canvi de cabal en els desbordaments dels rius, permet que l’aigua torni al seu curs. Hi ha pecat, sí, pot ser gran, evident, però hi ha sentit de culpa, i per tant de penediment i reparació. Aquesta és la força regeneradora del cristianisme, no només l’evitació de la falta, sinó especialment l’acceptació de la culpabilitat i la resposta reparadora. És el que s’ha perdut en la societat acristiana. No ens enganyem, això és la secularització. En ella ningú s’ha de sentir culpable -com assenyala el gran negoci dels manuals d’autoajuda – perquè és una llosa insuportable, i per això les culpes sempre es desplacen cap a l’altre. No hi ha res a reparar, i sí a criticar i a desqualificar en l’altre, sempre culpable. D’aquí la contradicció que en un Estat de dret i en una cultura que es proclama defensora dels drets humans, la presumpció d’innocència estigui desapareixent, i les modificacions del codi penal sempre vagin en la línia d’accentuar les penes. És una societat dotada d’unes concepcions que no els atorga als seus ciutadans la força interior per sentir-se responsablement culpables. El bé ja no és una realitat que ens mana, sinó la preferència que ens resulta còmoda.

Sense Déu, la societat cristiana perd la capacitat de transcendir, i no només cap amunt, sinó horitzontalment en la relació entre uns i altres. Llavors l’individu es converteix en un ésser autoreferenciado cada vegada més possessiu. L’amor ja no és la crida a l’entrega, sinó l’exigència de recompensa. El desastre en l’ordre secular de la descristianització és immens, individual i col·lectivament, i agreuja tant la crisi d’identitat com la virulència de les reaccions, perquè algunes d’elles, reivindicant per a si el cristianisme, estan contaminades també per aquella descristianització, en el que afecta la seva essència, a la condició d’estimar al proïsme. Tracta l’altre com vols que et tractin a tu, és la regla d’or de la llei natural que Jesucrist ensenya (Mt 6,12), que la cultura desvinculada ha substituït per un “tracta’m a mi com jo vull, que a tu et tractaré com em complagui”.

I en aquest mar regirat i cada vegada més caòtic de la ideologia de la concupiscència, la de creure que la realització personal és una qüestió de possessió de l’altre per a satisfacció pròpia, dels diners, del poder, i que quan no resulta així ell és culpable , ha acabat per imperar una ideologia irracional. La perspectiva de gènere, una ideologia que destrueix la identitat humana en la seva dimensió fonamental, la seva naturalesa amb la pretensió d’substituir-la per una construcció cultural que, com a tal, només és possible mitjançant el formatat de les ments i l’enginyeria social, i que ha transformat al feminisme, trasmutando la seva lògica d’igualtat de drets comuns a les persones en una delirant paritat que iguala el diferent, fins a aconseguir una visió supremacista del poder femení que, convertit en projecte polític, proclama el poder femení i condemna a l’home com a tal home. Aquí, el comú denominat d’éssers humans, de persones, desapareix sota una dialèctica d’enfrontament polític de dona contra home, en la qual les patologies humanes s’han transformat en raons polítiques.