fbpx

Leticia Dolera o el feminisme de demolició

Inicialment el feminisme ha estat, i així encara ho interpreten moltes dones i homes, la concepció defensora de la igualtat de drets civils i polítics entre homes i dones. Aquest és un èxit aconseguit en gran part del món, amb l’excepció més important situada als països islàmics. Com tots els drets el seu compliment no sempre és exacte, sobretot en l’àmbit econòmic, on encara existeixen, en determinats casos, desigualtat salarial per igual treball, però la magnitud, sent injustificable, és modesta en termes d’igual categoria per hora treballada.

Però aquella igualtat social de drets- i deures- va ser ampliada per una altra que propugnava la seva igualtat biològica amb l’home. Tot el que fa un home ha de fer-ho una dona. I això ha estat portat a l’avortament com a «dret» perquè és la manera de garantir-se que, igual que els homes, la relació sexual no acabarà amb la maternitat realitzada. I també el discurs invers, el que fan les dones han de fer-ho els homes. Aquesta visió, cavalcant sobre la ideologia de gènere, ha portat al «Gran Hermano» de George Orwell, ficant-se en les llars i a intentar formatejar la ment d’adults i nens. A això obeeix intentar forçar des de fora la distribució de les tasques de la llar, en lloc d’ocupar-se que les relacions de producció permetin una bona conciliació familiar, o forçar regalar nines i vestir de color rosa als nens per no educar-los en els «rols de gènere».

El resultat de tot això és espantós: una societat sense nord, uns pares sense criteri, infelicitat a mansalva, la crisi de la paternitat i maternitat, i el creixement de les actituds violentes cap a les dones; tot el contrari del que diuen perseguir.

Però a aquest tipus de feminisme que ja no és de la igualtat de drets sinó de la uniformitat de caràcters i funcions, se li ha unit un altre, sorgit entre les elits econòmiques de la globalització, que és el supremacisme femení, la principal visió d’aquest de la vida és la destrucció de l’home pel fet de ser-ho. Tots són culpables de tot, i en aquesta tasca coincideixen amb els plantejaments de la perspectiva de gènere i la seva absurda teoria del patriarcat, que va de perles als dominants econòmics, perquè substitueix les diferències socials i econòmiques de classe, pels «patriarques», que són tant un cambrer, com el botiguer de la cantonada.

Un prototip gairebé perfecte d’aquesta visió i missió és Leticia Dolera, ídol del feminisme de la demolició. Dolera sempre ha estat una exhibicionista de les seves idees. Ha clamat contra el patriarcat i la discriminació de la dona, i precisament és per aquest exhibicionisme que encara escandalitza més que sigui autora d’un dels tipus de discriminació que encara persisteixen: el de la dona embarassada. Al novembre d’aquest any l’actriu Aina Clotet va denunciar la discriminació de Dolera en no contractar-la per a la sèrie Déjate llevar que preparava per a Movistar+ perquè estava embarassada, assenyalant que explicava el seu cas perquè les seves companyes embarassades «no pateixin la mateixa desprotecció legal». Poc després Dolera va tornar per una altra via a mostrar naturalesa moral. Després que quedés àmpliament demostrat que les acusacions en la línia del Me too sobre assetjament sexual que va rebre l’actor Morgan Freeman, van resultar ser un muntatge d’una periodista de la CNN, Dolera es va burlar de l’actor en un Piulada, el que va desencadenar una onada de crítiques i desqualificacions, que la va forçar a esborrar el seu missatge però en va afegir un altre en què acusava als que la desqualificaven de generar un «allau d’odi» contra ella.

Hi ha persones que han fet d’aquest tipus de feminisme de demolició de l’home una professió. Sembren la societat de falses acusacions, discòrdia i enfrontaments, declaren simultàniament la seva superioritat personal perquè constantment sotmeten als altres segons la seva opinió, la de la revolució feminista, això és política, i alhora es proclamen víctimes. Sempre tenen raó. Perquè elles són la raó. Són la reencarnació en ple segle XXI de la lògica de les monarquies absolutistes.

Print Friendly, PDF & Email
¿Te ha gustado el artículo? Ayúdanos con 0,50€ para seguir haciendo noticias como esta
' Donar 0,50€

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.