fbpx

#MeToo… I la gran revolució pendent

Fa uns mesos un jutge de Nova York va condemnar al productor de cinema Harvey Weinstein a 23 anys de presó, per violació a una actriu i abús sexual a una assistent de producció. Aquesta sentència suposa la culminació en l’àmbit judicial de la campanya global del moviment #MeToo, que va néixer l’octubre de 2017 amb motiu de les acusacions contra el propi Weinstein. Es una sentència molt dura que, malgrat pugui ser revisada pel Tribunal Superior, ja haurà produït un important efecte intimidatori. Els homes sexualment descontrolats tenen clar a partir d’ara al que s’exposen.

Regeix el “No és no”, i l’abusador o agressor ja no podrà excusar-se en una actitud inicialment receptiva o complaent de la víctima. En el terreny de les relacions purament sexuals,  desvinculades de l’amor, ara les regles del joc les fixen les dones. Tant li fa qui hagi engegat el vehicle de la passió,  l’hagi conduit i embalat. Elles decideixen quan volen frenar, i aquell home que no sigui capaç d’aturar-se haurà de respondre del seus actes. Alguns diran que això és la llei del pèndul, que hem passat de la impunitat general a una situació en la que ells poden ser víctimes d’acusacions falses o desproporcionades.  Però un excés de precaució per part dels homes no anirà malament.  Pot fer prendre consciencia que la sexualitat és quelcom sagrat, primordial per a la humanitat, i no un simple joc.

Però el feminisme en el sentit més ampli de l’expressió, entès com la defensa dels drets de les dones més enllà de tendències ideològiques radicals,  no s’hauria de conformar només amb guanyar la batalla del consentiment sexual, sinó que hauria d’aspirar a guanyar la guerra dels sexes aconseguint un canvi profund en la vivència de la sexualitat. La relació purament sexual denota una actitud masclista. En contra del que sosté el feminisme igualitarista, a la gran majoria de dones no els hi agrada, no els interessa el sexe pel sexe. La naturalesa femenina en aquest àmbit és mes evolucionada que la de l’home, més primari i animal.

Les nostres àvies quan eren joves tenien molt clar com s’havia de reaccionar davant el pretendent que volia prendre dreceres, o amb el penques que es feia l’enamoradís per poder tocar cuixa i tot el que seguís. Tradicionalment les dones havien aconseguit que la relació sexual es jugués en el seu terreny, el de l’amor conjugal. Qui digui que això era el resultat de la repressió moral catòlica, és que no entén, o no vol entendre, que les dones no tenen el mateix ordre de prioritats que els homes en l’amor i el sexe. En la moral catòlica del Concili Vaticà II cap aquí ha primat la visió personalista, la concepció del sexe en positiu, com a llenguatge d’expressió d’un amor autèntic que és aliança, compromís i donació recíproca entre els cònjuges.  Aquesta  moral congenia millor amb la tendència natural de la dona que l’hedonisme avui dominant.

Però ja fa temps que es va estenent en les noves generacions de dones la vivència masclista de la sexualitat, que és el sexe pel sexe. Pel feminisme radical s’ha venut com un progrés, com una conquesta de les dones, que elles puguin “gaudir de la sexualitat” igual que els homes. Però això en realitat és una victòria del masclisme sobre el millor del caràcter femení. La batalla del #Metoo s’ha lliurat  en el terreny de les relacions purament sexuals, i ara la temptació del feminisme és voler quedar-se en aquest terreny conquerit.

Tal com afirma Victoria Sendón de León, principal representant espanyola del corrent del feminisme de la diferència, “el contrari a la igualtat no és la diferència, sinó la  desigualtat”. La gran victòria de les dones seria aconseguir portar les relacions sexuals al seu terreny, al terreny de l’amor, de la delicadesa en les relacions personals, de l’afecte i la sensibilitat.  De la mateixa  manera que el triomf de la dona no pot consistir en adoptar com a propis els valors suprems de l’eficàcia i l’èxit professional, ni el tarannà o vocabulari masculí.

Però això va en contra del feminisme radical igualitarista, que ha quedat ancorat en la visió del segle XIX de Friedrich Engels, que veia la família monogàmica com una forma d’esclavatge d’un sexe per l’altre. I ancorat en la realitat social de fa mig segle, quan encara moltes dones no treballaven fora de casa.  Però la realitat ha canviat molt. El segle XX va ser el segle de l’equiparació progressiva entre dones i homes, que encara continua.  I pel bé de la humanitat, el segle XXI hauria de ser el segle del triomf de la feminitat, que és la gran revolució pendent, l’única que ens pot alliberar d’aquest món fred, impersonal i utilitarista que hem creat.

Les nostres àvies quan eren joves tenien molt clar com s’havia de reaccionar davant el pretendent que volia prendre dreceres, o amb el penques que es feia l’enamoradís per poder tocar cuixa Clic para tuitear
Print Friendly, PDF & Email
¿Te ha gustado el artículo? Ayúdanos con 0,50€ para seguir haciendo noticias como esta
' Donar 0,50€

1 Comentario. Dejar nuevo

  • Silveri Garrell
    28 mayo, 2020 21:50

    Els que haurien de fer alguna cosa son els grans responsables religiosos, referent a les modes femenines dels vestits provocadors. No cal arribar fins al vel estil islàmic sinó simplement de predicar que vesteixin decentment. ¿¿Però sentim o llegim res d’això???. Jo em pregunto ¿¿quina formació els donen als seminaris?. Per tenir un exemple el pecat del sexe en els manaments es «no faràs accion impures». Però en les taules del Sinaí era «no cometras adulteri». Certament que l’Adulteri amb majúscula es el gran esquer que fan servir en les pel·lícules per atraure les multituts a les taquilles, i altra vegada ens preguntem: ¿Escriuen gaire els bisbes en el Full Diocesa sobre aquest pecat??.

    Responder

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.