Les molt recents i controvertides eleccions al Congo han suscitat aquesta informació «La Conferència episcopal, la influent CENCO, gestiona la major missió d’observació electoral desplegada al país. Segons l’Església catòlica que ha fet el seguiment de tot el procés a través de 40.000 agents, les xifres de l’CENI (l’autoritat electoral oficial) no coincideixen amb les que han recollit els seus observadors a peu d’urna. La credibilitat de la informació de l’Església és molt superior a la de les instàncies oficials». Amb variacions, aquesta informació s’ha divulgat pels mitjans de comunicació i assenyalen la importància de l’Església al Congo en la protecció d’un dret fonamental com és el d’unes eleccions netes.
És això fer política? Si, és clar, en el sentit més noble, més cristià -i aristotèlic- del terme, el servir al bé comú, a un bé comú concret de la comunitat, aquell que només es pot aconseguir col·lectivament, i que beneficia el conjunt. No és política amb adjectiu de partit, però és política. Naturalment per als partidaris del president presumptament fraudulent, el que fa l’Església està malament, però això no és obstacle perquè ho faci i són precisament aquest tipus d’actes que la doten de credibilitat social.
La referència al Congo no ha de ser interpretada en termes d’una aplicació concreta, la supervisió electoral, sinó en el seu concepte: la seva presència en temes claus en nom del bé comú. I és que l’Església ha de proclamar alt, clar i concret les seves orientacions morals en l’àmbit polític, perquè des de la perspectiva cristiana, política i moral són vessants diferents d’un mateix cos.
Evidentment, la cultura no és el contrari de la barbàrie; més aviat és, quantes vegades, un salvatgisme amb estil […]. La cultura és tancament, estil, forma, postura, gust, és algun tipus determinat d’organització intel·lectual del món, no importa com aventurat, peculiar, salvatge, sagnant, o esgarrifós tot això sigui. La cultura pot abastar […] les més variades atrocitats (Thomas Mann, Pensaments a la guerra)
Auschwitz va demostrar irrefutablement el fracàs de la cultura […] Tota la cultura després d’Auschwitz […] és escombraries (Adorno Dialèctica negativa)
L’Església, els cristians com a poble, van aprendre de l’hecatombe humana, moral i física de la II Guerra Mundial que la seva veu i la seva acció, cada un en el plànol que li corresponia, havia de fer-se present. L’Església va construir el relat moral i de doctrina social rigorós i integral, i els cristians el van portar a terme el millor que van saber. Així va sorgir una cosa increïble: la reconciliació entre els que portaven segles lluitant entre ells, la reconstrucció d’allò destruït treballant en comú, i el seu resultat té un nom que recorda el seu èxit «Els trenta gloriosos anys«. Encara vivim de les seves rendes cada vegada més escapçades. Si l’Església hagués parlat no fort, sinó amb la discreció del que pretén no importunar l’esdevenir del món, si no hagués impulsat als cristians a l’acció en l’ordre temporal per un mateix camí, no amb esperit clerical, sinó per construir un món millor, difícilment Europa s’hagués aixecat de la prostració tal com ho va fer.
Després l’Església a Europa, a Espanya, ha silenciat el seu discurs ètic-polític i de postulació de respostes de la mà de la seva doctrina social, no ha empès, atès i guiat els cristians a l’acció política, i al seu torn ha estat silenciada. Ha tendit cada vegada més a tractar allò que resultava més acceptable per al món per evitar ser atacada. Fins i tot alguns es creuen que l’Església no «ha de ficar-se» en política, demostrant una escassa comprensió de la realitat, o incorrent en una greu confusió, entre partidisme i bé comú. El seu paper col·lectiu a la ciutat dels homes ha quedat limitat a atendre els ferits, als danyats per aquesta societat, sense obrir espais socials sistemàtics dirigits a les causes. El resultat és que la caritat necessària practicant posseeix cada vegada més el indesitjat efecte d’actuar com a vàlvula de seguretat d’un sistema de valors i pràctiques que no és cristià, que és frontalment incristiano.
Confonen la política amb el partidisme polític, amb la pugna descarnada pel poder, amb la imposició ideològica. Però això no és la política. En tot cas és una part i dolenta de la política.
La política en la seva plenitud de significat és la gestió necessària per a realitzar els béns comuns, aquells que només podem obtenir com a societat mitjançant les institucions que el fan possible i gaudir com a membres d’ella. No són directament apropiables per ningú, però ens aprofiten a cadascun perquè permeten viure millor les nostres vides. Els hospitals, les carreteres, afavorir a les famílies, prenen part d’aquest tipus de béns. També la fi de la política és procurar un altre tipus de béns, els generals, que comparteixen amb els anteriors que només poden aconseguir-se mitjançant l’acció col·lectiva, però beneficien directament a determinades persones, les pensions, per exemple.
Com no va a tractar l’Església amb veu alta i clara del bé comú i del bé general? Seria contrari a la seva naturalesa, i ho ha de fer des de l’Evangeli, el Magisteri, especialment de la seva doctrina social.
Perquè, a més, política i moral formen part del mateix cos solidari, encara que sembli increïble veient el que fan els polítics. Una raó més perquè sigui una obligació la presència cristiana.
Els laics han de ser cridats, impel·lits a treballar el més units possible al servei de l’aquell parlar catòlic. No es tracta del «partit catòlic» Això no pot existir perquè l’Església de Jesucrist no pot quedar reduïda a una facció política, tampoc n’hi ha prou, en les condicions concretes del nostre país, l’acció dels cristians aïllats, perquè acaben indefectiblement com la llavor plantada entre cards de la paràbola (Marc 4,3-8). Es tracta d’actuar el més junts possibles, units uns, coordinats tots, en una Aliança per al bé comú.
